40 anys del tràgic foc de Lloret


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

La memòria sol ser molt fugissera, feble i transparent, poques persones solem recordar fets que ens han impressionat al llarg de la vida i, cíclicament, com aquella altra roda del temps que marca festes i tradicions, fem memòria d’aquells dies de la nostra vida que se’ns va encongir la consciència.

El dimarts, 7 d’agost del 1979, en va ser un. Ara fa quaranta anys, la ràdio a mig matí informava d’un incendi forestal a Lloret de Mar. Es parlava confusament de noms i topònims, Mont Barbat, Can Daurà, Roca Gosa, a banda i banda de la carretera de Lloret de Mar a Vidreres, de pànic a la urbanització Lloret Blau.

El foc havia començat entre dos i tres quarts de deu per tres punts diferents, distanciats uns cinc quilometres entre si, el que no deixava d’indicar la intenció. Alguns també es van queixar de la tardança dels bombers en acudir. El cert és que a les deu ja treballaven en l’extinció, però totes, absolutament totes les notícies, indiquen que allò era un caos i no és d’estranyar perquè només després d’aquest incendi es començaria a parlar de plans d’evacuació en urbanitzacions; un tema que, quaranta anys més tard, donaria sorpreses si hi escarvàvem una mica.

Es parlava de mil hectàrees afectades, tant del terme municipal de Vidreres com de Lloret de Mar. Van anar apareixent noticies, alguns ferits cremats traslladats a la Residència de la Vall d’Hebró, vuit torres cremades a la Urbanització Los Pinares. Gent que fugia del foc concentrant-se a Lloret, els telèfons que tots els estius es col·lapsaven diàriament, bloquejats, al final sobre les cinc de la tarda apareix el primer cadàver, després van aparèixer la majoria dels cadàvers, fins a vint-i-un.

El foc de Lloret va deixar destrucció al seu pas.

Les autoritats, amb el president Tarradellas al front, van comparèixer a la zona. Tarradellas va declinar buscar culpables a l’Administració, però sí que va reclamar mitjans i competències per evitar tragèdies com aquesta i fer una política forestal seriosa.

Les vint-i-una persones mortes, molts abraçat entre ells, fugint del foc s’havien refugiat en una fondalada que va fer de xemeneia. Algunes eren famílies senceres, altres mares i fills, matrimonis, tots eren gent modesta, la majoria residents a La Verneda, Sant Adrià, Sant Roc, Badalona, la mala fortuna els portà en un dels llocs on el foc va tenir més virulència, una trampa mortal. 

Mentre el foc seguia cremant al dia següent i la consternació era total, la Guàrdia Civil detenia al migdia a uns joves que intentaven crear un altre focus de foc, de fet, un de nou va aparèixer a les 14.30 hores sobre el quilòmetre 11 de la carretera de Lloret a Vidreres, però una gran tempesta de llamps, trons, aigua i granissada que va començar a un quart de sis i que no només va afectar la zona sinó moltes comarques de Catalunya, produint grans destrosses, va donar en pocs minuts per extingit l’incendi, encara no trenta dues hores després d’haver començat.

El dolor dels familiars de les víctimes no s’ha extingit passat quaranta anys. Un pietós record per a tots.     

Grans Incendis Forestals en número de víctimes els darrers 40 anys.

Lloret de Mar. 1979, 21 morts.

La Gomera, 1984, 20 morts.

Salices (Guadalajara), 2005, 11 morts.

Orta de Sant Joan, 2009, 5 morts.