Reflexions sobre una tragèdia


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Aquest divendres, dia 9 d’agost, el BOE publicava la llista dels ciutadans espanyols morts als camps d’extermini nazis, 153 pàgines amb el nom, cognom, data de naixement, lloc, província, data de la mort i el camp d’extermini... un horror, 4.427 horrors, de 4.427 éssers humans que van tenir una vida plena, potser tranqui-la, però segur que amb uns darrers anys plens d’aventures i penalitats, lluitant impotents davant de la barbàrie que els conduiria a un tràgic final.

La llista la publica la Secretaria de Justícia, en compliment del que disposa la Llei de Memòria Històrica, per a elaborar un cens al Registre Civil Central per tal de conèixer-ne totes les víctimes. Té un termini d’al·legacions d’un mes per part de familiars o persones que puguin advertir-hi qualsevol errada.

Val a dir que aquest llistat, d’errades n’està arrebossat i farcit, em refereixo sobretot a errors toponímics, respecte a la grafia correcte o errors onomàstics, palesos en molts casos.

Tot i que quan parlen de memòria històrica arrufo al nas i no contesto fins a saber que és allò que el meu interlocutor entén sota aquesta feliç expressió -perquè avui això de memòria històrica s’utilitza tant a la lleugera que fins he escoltat fins i tot parlar de “memòria històrica” en referència al futbol- no he pogut menys que entretenir-me unes quantes hores, ho dic bé, hores, a llegir i meditar la llista.

Sens dubte el document, a corregir, serà molt útil per analitzar, per exemple, la procedència dels assassinats, d’entre els quals 1.094 catalans, o sigui que podem dir que un de cada quatre era català, una desproporció  amb la resta de l’Estat que no sols pot explicar-se demogràficament, sinó sobretot perquè a Catalunya, lleial a la República, no hi va haver repressió feixista el 1936 com va existir a les zones dominades per l’Exèrcit rebel des del primer dia o conquerides durant els primers mesos.

Això, per exemple ens és vàlid per veure, s’hauria de quantificar, la minsa presència de gallecs entre les víctimes, perquè sense dubte la repressió, aquí s’haurien de creuar estadístiques, el 1936 va ser molts forta per part dels rebels, i l’aïllament respecte a la frontera europea òbvia per raons geogràfiques, no sent Portugal un lloc de confiança.

El tema geogràfic s’acusa entre les víctimes insulars, tant canaris com balears ronden la trentena de víctimes cada arxipèlag; en el cas dels balears, la immensa majoria són menorquins, illa republicana des de bon començament, mentre Mallorca, que patí una dura repressió el 1936, era a mans dels rebels.

La lectura, llarga encara que ràpida i en diagonal sobta la xifra tant curta de bascos i navarresos, ambdós oberts a la frontera francesa, amb una quarantena els primers i una quinzena els segons. Perquè aquesta xifra tant baixa i més comparada amb els veïns càntabres o asturians? Crec que l’observació dona per burxar en com afrontarien l’exili els bascos, almenys, amb quina xarxa de suport, potser des de la ledakaritza a l’exili, podien comptar per no anar a parar tant massivament a mans germàniques. Potser el cas navarrès caldria interpretar-lo més en clau de zona de domini requetè des de bon començament i amb la repressió despietada dels primers dies de la rebel·lió.

Casos curiosos poden ser la testimonial presència d’alguns territoris, com la Rioja o d’altres províncies concretes, però un cas que sobte i molt és el dels aragonesos, molt nombrosos, 649 en total, bastant proporcionalment repartits per les tres províncies, una mica més alt els d’Osca, però que respecte als procedents de Saragossa, 207 en total, només 80 pertanyen a poblacions que quedaren en mans dels militars des del primer moment de la guerra. La resta, més del 60%, eren de pobles de front de guerra majorment, o alguns de les col·lectivitzacions anarquistes.

Tot i a partir del 15 d’abril del 1938 la zona republicana quedà partida en dues meitats en assolir el Mediterrani les tropes franquistes de la IV de Navarra i restar llavors sense contacte amb la frontera europea, el nombre de llevantins: valencians i murcians és elevat, 393, un 9% del total només comptant els valencians i 177, un 4% de la Comunitat Autònoma de Múrcia.

El llistat dona per a molt i pot explicar moltes coses, però mai, ni l’historiador més desapassionat, pot ser insensible al dolor infligit a les víctimes absurdes d’aquesta carnisseria, negligida i amagada durant anys i anys, quan no negada, per governs que tenen l’obligació de vetllar dels seus ciutadans.


Post a Comment