‘Haiga’ i el túnel del temps

TONI AYALA (text)

En els últims dies s’ha obert un debat en el món de parla hispana sobre la utilització de la paraula ‘haiga’ enlloc de l’habitual ‘haya’ per a referir-se en espanyol al present de subjuntiu del verb “haber” en la primera i tercera persona del singular.

Es veu que en algunes zones de Mèxic, com si s’haguessin quedat aïllats de l’evolució de la llengua amb el pas dels segles, encara utilitzen expressions que empraven Hernán Cortés i la resta d’espanyols que van anar a Amèrica segles enrere.

El tema ha passat de ser una broma de Twitter a agafar aires més seriosos quan la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) hi ha intervingut per afirmar amb contundència que “formes com “haiga“, “hicistes“ o “naiden“ no són vàlides i es consideren sense cap dubte alienes a la norma culta”.

Ara bé, la paraula “haiga” sí que es troba en el “Diccionari de la llengua espanyola” de la RAE, però no és un verb sinó un substantiu i designa, de forma col·loquial i irònica, un tipus d’automòbil.

Tanmateix, és ben curiosa l’expressió “norma culta”, ja que una cosa és el que diu el diccionari i una altra com s’expressa la gent. (o com tria expressar-se per poder fer-se entendre entre el seu poble).

Tant és així que ‘haiga’ és una forma verbal del castellà antic que ha perviscut en moltes zones del món hispànic, sobretot, en l’àmbit rural. El més irònic de tot plegat és que, si bé aquests parlants s’han mantingut aliens a les influències externes de la modernitat, ara, han sigut les tecnològiques xarxes socials les que han deixat al descobert el seu secret lingüístic.