La Barcelona de la no crisi


TONI AYALA (text i foto)

La problemàtica de la inseguretat a Barcelona, que està de moda aquest estiu, s’assembla -a nivell mediàtic- a la crisi de la sequera que va patir Catalunya -i l’àrea de Barcelona en particular- ara fa 11 anys.

Ara, com llavors, aquella va ser una crisi lligada a una no crisi o una no crisi de la crisi, segons el punt de vista de cadascú.

Des de sempre hi ha certa fixació dels diaris estrangers, especialment, els anglesos, per ficar el dit a l’ull a Barcelona. Va passar fa 11 anys, quan Catalunya va patir la pitjor sequera en set dècades, i ha passat ara, quan s’han concentrat una sèrie d’episodis de violència, morts i robatoris a la capital catalana.

A Alemanya, fins i tot, han parlat de “la Ciutat dels Lladres”.

Fa 11 anys, quan la Generalitat va decidir intentar tancar la no crisi de la crisi de la sequera portant aigua en vaixells des de Marsella, els diaris britànics se’n van fer un fart de titulars en contra de la bona imatge de Barcelona.

Tanmateix, això no impedia -ni tampoc ara la inseguretat ho ha evitat- que la ciutat estigui plena de turistes de la Gran Bretanya i que els pubs anglesos proliferin a Ciutat Vella com si fos un districte més de Londres.

Ara bé, com va passar amb aquell episodi de sequera -que es va acabar, simplement, quan va ploure-, Barcelona transita des de la negació de la crisi d’inseguretat a la constatació que cal actuar i fer alguna cosa. I és que, per una banda, el principal problema de la ciutat és la seguretat, segons els barcelonins; i, per l’altra, els diaris estrangers comencen a parlar malament.

I, normalment, quan se segueix en la dinàmica de la no crisi, les autoritats només actuen quan, des de fora, arriben els titulars que fan mal a la imatge de Barcelona. Perquè això sí que no es pot permetre…

El problema dels lladres que entren per una porta del jutjat i en surten per una altra (el 90% dels detinguts queden en llibertat) també ve de lluny. I, en aquest sentit, el gran repte que té ara mateix Barcelona és traslladar aquesta no crisi d’inseguretat al poder judicial per tal que els delinqüents no sentin aquesta impunitat. No ja per garantir la seguretat dels barcelonins, sinó, almenys, per evitar mals titulars a l’estranger.

Barcelona sempre ha sigut una ciutat de no crisis. També va passar amb l’època de l’alcalde Joan Clos, quan es va produir el boom de l’incivisme i, malgrat ser una “no crisi”, va acabar donant peu, posteriorment, a una ordenança de civisme, amb normes i sancions.

Aquesta és -i serà- la Barcelona de la no crisi.


Post a Comment