La guerra del petroli


TONI AYALA (text)

L’atac amb drons a unes instal·lacions d’Aràbia Saudita ha tret del mercat del petroli uns 5,7 milions de barrils diaris. Per a Aràbia Saudita, és una autèntica catàstrofe; per als Estats Units, una oportunitat per donar una utilitat a les seves reserves en un moment en què s’estava discutint si valia la pena mantenir-les, ja que EUA s’ha convertit en el major productor gràcies a la polèmica tècnica del fracking.

En l’obertura dels mercats després de l’atac, el Brent es va encarir més del 20%, com en l’època de la primera guerra del Golf, quan Sadam Husein va copejar les plantes petrolieres de Kuwait. De fet, la primera vegada que els Estats Units van agafar barrils de la seva reserva federal va ser l’any 1991, quan van atacar a l’Iraq en l’Operació Tempesta del Desert.

Abans, el 2005, també es va ordenar el seu ús després que l’huracà Katrina devastés la infraestructura petroliera dels EUA al llarg del Golf de Mèxic. I el 2011 també, quan els aixecaments de la Primavera Àrab van portar als Estats membres de l’Agència Internacional d’Energia a alliberar un total combinat de 60 milions de barrils per a pal·liar la interrupció del subministrament global petrolier.

Tanmateix, els preus actuals, uns 69 dòlars, en termes històrics continuen sent relativament baixos. Fa sis anys estaven un 75% més cars, estables per sobre dels 100 dòlars.

En unes cavernes de sal a gairebé un quilòmetre sota la superfície, en les costes de Texas i Louisiana, els EUA guarden 645 milions de barrils de petroli, encara que el màxim de la seva capacitat d’emmagatzematge és una mica superior: 713.5 milions.

És la Reserva Estratègica de Petroli dels Estats Units, el major dipòsit de cru per a situacions d’emergència que existeix en el món. El president Donald Trump va autoritzar, per quarta vegada en la història, l’ús de les reserves per a evitar una crisi petroliera després dels atemptats contra refineries saudites.

La incertesa va generar una caiguda de més de 165 punts de l’índex industrial Dow Jones, davant els temors que la pujada dels preus pogués mantenir-se malgrat les promeses de l’OPEP i Rússia d’augmentar la producció.

Aquesta reserva s’emmagatzema en quatre llocs en el Golf de Mèxic, cadascun situat prop d’un important centre de refinació i processament petroquímic. Estan localitzats prop de Freeport i Winnie, a Texas, i en els afores de Lake Charles i Baton Rouge, a Louisiana.

Segons dades oficials, els nord-americans van utilitzar de mitjana 20,5 milions de barrils de petroli per dia el 2018, la qual cosa significa que aquestes reserves podrien mantenir al país funcionant aproximadament 31 dies en cas d’emergència.

Ara bé, ¿hi ha actualment una guerra del petroli no declarada oficialment? ¿A qui beneficia? És evident que els Estats Units estan agafant la davantera en la producció i exportació de petroli, un recurs que, per exemple, tenen en major mesura per damunt del seu gran competidor comercial actual: la Xina, amb qui mantenen una batalla contínua.

Ara bé, se sap que la Xina està fent una transició energètica molt important per no dependre tant del petroli, no només per raons de canvi climàtic i contaminació, sinó també -i, segurament, sobretot- per raons comercials estratègiques. I, a mitjà o llarg termini, la potent indústria de l’automòbil elèctric a la Xina pot ser un gran avantatge per al gegant asiàtic davant la dependència del petroli -i la producció de cotxes de gasolina made in USA– als Estats Units.

Aquesta guerra del petroli, en la qual juguen molts actors, té moltes derivades i es disputa, en realitat, arreu del món, encara que si hi ha una major escalada militar es pugui focalitzar en el triangle Aràbia Saudita – Iemen – Iran. Sigui com sigui, el més significatiu de tot plegat és que estiguem davant d’una guerra del petroli en l’època de les energies renovables.


Post a Comment