Dades, anuncis i espies


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Cada vegada que em parlen de la Llei de protecció de dades (ara LO 3/2018), no puc menys que riure, en un país en què es ventila la vida íntima davant d’un desconegut en un viatge en tren o a la sala d’espera plena de l’ambulatori. Això de les dades personals és massa recargolat.

Però les sèries americanes fan estralls: “Li enviaré el meu advocat”, diuen sempre, però aquí la gent normal, que afortunadament encara som la immensa majoria, ni tenim advocat, ni ganes i tot el que té a veure amb tribunals ens fa mandra i basarda.

Però la influència de les sèries americanes i el poc senderi que tenen molts directors de mitjans, han escampat la brama i han fet córrer arreu que “ells”, uns que no sabem ben bé qui són, ho saben tot de nosaltres.

La gent, que és crèdula de mena i té una bona fe immensa, no només s’ho creu, sinó que ho escampa, fa de caixa de ressonància. I, en aquest món de mones, vivim tal psicosi que ens arribem a creure que hi ha un ordinador que fins coneix el nombre de les nostres deposicions diàries. I quan ens truquen pel telèfon i ens diuen: “Buenas tardes, ¿hablo con el titular de la línea?”, estem més fitxats que un carterista multireincident.

Facebook o Google ho saben tot de mi? A jutjar pels anuncis que m’envien, no tenen ni idea de qui soc, a part que cadascun dels anuncis em prenc la petita molèstia de bloquejar-lo i, amb centenars de bloquejos, ja haurien d’haver entès que no llegeixo la publicitat, però ells, apa, anuncis a dojo cada dia.

Doncs bé, que em desconeixen està clar, si soc un home, perquè m’envien anuncis d’higiene femenina; si no tinc automòbil, què n’haig de fer dels seus anuncis d’assegurances de cotxe; si soc pensionista, no em posaré a fer oposicions o a estudiar FP; si no sé anglès, què en faig d’anuncis en aquest idioma. Això només per demostrar que, de mi, no en saben res de res, com imagino saben ben poca cosa de ningú.

L’altra publicitat, la dels buscadors, encara és més divertida, tot i que fa anys que tal i com m’he acostumat a tancar les orelles, també he après a utilitzar parcialment el camp visual.

Si un dia busco el carrer Magnòlies, durant uns dies m’apareixen anuncis de floristeries, si un altre dia busco la biografia d’un tal “Mariner”, rebré anuncis de vaixells i, si per veure si és bona idea organitzar un sopar amb els amics el proper dissabte, miro si hi ha futbol, em bombardegen de cases d’apostes esportives  online.

Així arribo a la conclusió que, espiar-me m’espien, ens espien a tots, però d’aquí a l’imminent perill d’un gran cervell que pot dominar el món… les ànsies fenícies de voler-me vendre el que sigui, fan que el gran ull observador no sigui gaire més efectiu que el de l’agència secreta de Mortadelo i Filemón.        


Post a Comment