Joker, un cop d’ull a la bogeria
ARNAU GASCÓ (text)
La primera pel·lícula protagonitzada en solitari pel Joker tenia un repte enorme en intentar destacar en contrast amb interpretacions precedents del personatge com la de Jack Nicolson (Batman, 1989) i la del difunt Heath Ledger (The Dark Knight, 2008). Aquesta última premiada amb un Oscar pòstum per l’esmentat actor.
Joaquin Phoenix va ser aquesta vegada l’escollit, i un cop vist el resultat, l’elecció va ser més que encertada. Resulta difícil imaginar a cap altre actor fent una interpretació millor, ni tan sols Heath Ledger va arribar tant alt. Però, per altra banda, el punt principal de la pel·lícula com a obra artística és la història que ens explica i el que ens fa sentir com a espectadors.
Joker, tot i estar ambientada en l’univers dels còmics de Batman (no així al de les pel·lícules dels darrers anys), no és una història de superherois, és la història d’un home que conviu amb trastorns mentals i problemes socials i personals importants. Arthur Fleck se’ns presenta com un home patètic i trist, que es guanya la vida com a pallasso a canvi de quatre rals, que va setmanalment al psiquiatra dels serveis socials, que pren medicació i que viu amb la seva mare en una ciutat on la situació econòmica ha provocat un augment de la conflictivitat.
L’Arthur somia amb ser comediant, i sent admiració cap a un còmic de la televisió (que interpreta Robert de Niro) al qual veu com si fos una figura paterna, però topa amb una realitat constantment cruel amb ell. Durant bona part de la pel·lícula resulta difícil no sentir compassió per l’Arthur, tot i la seva creixent inestabilitat mental.
El pitjor dels seus problemes és que viu en una marginació gairebé absoluta, les seves rialles involuntàries recorden més a plors d’un home que, com ell mateix diu: “No he estat feliç ni un sol minut en la meva puta vida”.
A mesura que avança la història succeeixen tota una sèrie d’esdeveniments que el fan endinsar-se cada cop més en la seva bogeria, mentre que al seu voltant la tensió al carrer fa de la ciutat de Gotham un polvorí a punt d’esclatar, fins que arriba la guspira. Sense voler aprofundir més en la trama per evitar spoilers a qui encara no hagi vist la pel·lícula, l’Arthur tindrà un paper més aviat fortuït, però que desencadenarà una onada de protestes i violència que acabaran tenint un paper clau en la creació del símbol del Joker (“Tota la meva vida he tingut el dubte de si realment existia, però ara sé que sí, i la gent se’n comença a adonar”).
Joker acaba sent la identitat que l’Arthur adopta quan decideix finalment enterrar la seva vida anterior i el seu desig d’encaixar en la societat per esdevenir un portador del caos i venjar-se de les persones que l’havien menysprear. A aquestes alçades, les rialles de l’Arthur ja no sonen com plors, durant l’acte final sonen com a rialles macabres d’un home malvat, un home completament boig i que gaudeix de veure com la ciutat s’incendia, la rialla del Joker.
Una de les coses que més s’han sentit sobre aquesta pel·lícula és que resulta incòmode de veure. Contemplem el patiment d’Arthur Fleck i la seva evolució amb tota la seva cruesa, sense filtres. Tota la pel·lícula en el seu conjunt, des de la seva banda sonora a la seva fotografia contribueix a fer que les sensacions que produeix veure-la s’accentuïn, fins a poder-se dir que l’espectador gairebé sent com si acompanyés al protagonista en el seu viatge al costat fosc.
Això no vol dir pas que la pel·lícula et fa tornar boig, sinó més aviat que cap al final, un acaba tenint sensacions contradictòries, una barreja de l’horror, per la personalitat violenta i terrible del Joker, i les ganes de somriure, una sensació semblant a quan t’expliquen un acudit d’humor negre.
Al final el major mèrit d’aquesta pel·lícula és que aconsegueix agafar un personatge molt conegut, famós per ser un psicòpata inhumà i el converteix en una persona la qual podem veure com un ésser humà turmentat, trastornat i deixat de banda per una societat apàtica i feta trossos que s’acaba convertint en el monstre que coneixem. La tasca d’humanitzar el Joker semblava impossible, donades les atrocitats amb les que associem el personatge, però la història tràgica que se’ns presenta, la direcció de Todd Philips i sobretot la impecable interpretació de Joaquin Phoenix ho han aconseguit donar-li al príncep pallasso del crim una dimensió nova, dolorosament realista i humana.
Joker no és una pel·lícula de còmics més, és una prova de què una pel·lícula pensada per a un públic massificat pot córrer riscos, abandonar les escenes èpiques plenes d’efecte de les pel·lícules de superherois tradicionals i presentar un drama sobre la salut mental del seu protagonista i com aquest és colpejat per una societat que el rebutja (“El pitjor de patir una malaltia mental és que tothom espera que et comportis com si no la tinguessis”, diu una frase que l’Arthur apunta al seu diari).
Vull animar a que qui llegeixi aquesta opinió (no crítica perquè no soc cap crític), vagi a veure la pel·lícula i que la llegeixi a la seva manera, donat que està molt oberta a la interpretació, i al cap i a la fi, l’objectiu de l’art és transmetre’ns emocions i incitar-nos a la reflexió.
Acabo citant les paraules finals de la novel·la gràfica ‘Joker’, amb guió de Brian Azzarello i dibuixos de Lee Bermejo: