Una esperança infinita al canvi


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Un país sense memòria és un país sense vergonya. Durant generacions, a les escoles, lluny d’ensenyar-nos la Geografia, la Història o la Literatura, en sentit informatiu crític, ho han fet sempre sota el punta de vista del triomfalisme, el localisme exacerbat, la glòria per damunt de l’honor i la coherència o la singularitat castissa per sobre de l’estètica i l’equilibri. Els resultats han permès crear individualismes egoistes totals, però, combinats en la col·lectivitat, creen societats perilloses sustentades sobre mites puerils.

Tanco els ulls i repasso els centenars de barbaritats que vaig escoltar a les aules d’infant, des que el Paradís Terrenal podia haver estat entre l’Èufrates i el Tigris, però molt probablement s’ubiqués a València, a les ribes del Túria, en una explicació geogràfico-mitològica pseudoreligiosa. També recordo les històriques d’una unitat nacional romana, només interrompuda per la invasió sarraïna, recuperada en una Reconquesta unitària i uniforme, que culminaren uns Reis Catòlics més de dos segles abans del Decret de Nova Planta que, per als manuals, no deuria existir.

Recordo com la Història s’aturava de cop al segle XIX, més enllà només existia el Fuero de los Españoles i la Formación del Espíritu Nacional i, en Literatura, Cervantes era únic, i, per a exemple de la nostra moral, els “picaros”, xoriços, estafadors, cràpules i truans com el “Lazarillo de Tormes” eren els grans exemples per a la formació moral de la joventut.

Amb un ensenyament així, eradicar la cultura de la cadira calenta és impossible, fer-li la guitza al qui aspira sense recordar que fa dos dies encara no tenies aquella plaça, l’enveja que provoca imaginar favoritismes allà on hi ha mèrits, però destacar mèrits i màsters inexistents com si fossin grans habilitats pròpies, és comú. La cadira calenta mai no es vol abandonar. Si la crítica és tinguda com una ofensa i un atac, ¿qui serà capaç de fer autocrítica? ¿Qui s’atreviria a jutjar si actua correctament o és un pal més a la roda? 

Sempre ha estat més forta la por a allò desconegut, que banyar-se en el cofoisme de les aigües brutes de la rutina quotidiana, dins de la qual veiem que, a poc a poc, anem traient el cap i que per la formació que hem tingut no està tant malament. D’altres, però, prefereixen córrer el risc i fugir, però això pels qui es queden el preu és massa alt. Trencar la cadena de submissió no és ben mirat i és millor marxar en mires de fer-ho per sempre més.

Fa quaranta anys, una joventut rebel vola canviar les coses i amb prou feina en resten uns quants, un grapat, que ha tingut la sort de no ser engolits i que totes aquelles coses xucladores que blasmaven, no els haguessin acabat d’engolir a ells…

Ara, els fills d’aquells pares, els néts d’aquells avis, viuen majorment acomodats en el magma que engolí als seus predecessors, però també com a llavors, no pocs volen canviar les coses, es mouen, no accepten claudicacions. 

Que ho assoleixin o no és difícil de predir, però una diferència els separa dels pares o dels avis: ara hi tenen tant poc a perdre, tant poc, que l’esperança torna a ser infinita.