Morir a fora de la pantalla, viure sense guió escrit


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Per Tots Sants i el Dia de Difunts, com cada any, persones –cada vegada menys– que tenen un mínim de sensibilitat cristiana, algunes ni que sigui per tradició, recorden per aquestes dates als familiars i amics difunts, generalment als seus, als propers.

Però la Fundació Arrels, per exemple, ha organitzat un acte per recordar a les 55 persones sense llar, sense sostre, sense res ni ningú, que han mort durant el darrer any, el 2019, a la ciutat de Barcelona.

Terrible, 55 morts, com un autocar dels grans, com un autobús urbà ple en una hora punta, han mort als carrers d’una ciutat de milió i mig d’habitants.

Cada setmana un ésser humà és trobat mort a la seva immensa llar que és el teixit urbà de la ciutat, un ésser humà, home o dona, gran o jove, que tenia vida, tenia nom i cognom, tenia un passat, havia tingut escalf i il·lusions, però que, a partir d’un moment, els hi va mancar un sostre i un futur, tant o més que la comprensió d’una societat marginadora i indiferent.

Fa pocs dies, a meitat d’octubre, vaig llegir en un diari digital de comarques una nota petita. Dos nois d’Orta de Sant Joan van anar a un mas allunyat, propietat familiar, a aplegar les quatre ameles del tros. Era un finca petita, abandonada, i a la barraca van trobar-hi un home mig momificat, sense senyals de violència.

Per més que he rastrejat la notícia, no n’he llegit res més, tot apuntava a un sense sostre rural, que recorria la comarca, mort feia mesos. Desconec si al final va poder ser identificat.

En el medi rural també hi ha sense sostre, tant invisibles com els de ciutat.

Uns dies després, bona part de Catalunya era negada per un intens temporal d’aigua, una llevantada que causà un mort a Arenys i d’entrada cinc persones desaparegudes a la Conca del Francolí. Un el trobaren al Port de Tarragona, havia estat arrossegat molts quilòmetres. Seguiren buscant, l’aigua ja té aquestes bromes, en el rastreig va aparèixer un no desaparegut, un mort fora de guió, no programat, algú que els bombers no haurien d’haver trobat mai.

Es tractava d’un dels molts indigents que viuen a les ribes del riu i si no fos perquè altres persones van desaparèixer en l’aiguat, ni ningú l’hauria trobat a faltar ni segurament s’haurien preocupat d’ell.

La indiferència és gran, arreu, darrerament dues dones, en aquest cas amb llar, recursos i parents, han aparegut mortes tancades a casa seva després d’anys –catorze en un cas– de no ser vistes per ningú. Havien desaparegut de sobte fent-se invisibles fins als ulls dels veïns més propers. Si cobraven una pensió, per minsa que fos, donava per pagar consums i impostos, lògicament mínims i domiciliats… ni per Nadal estranyava una trucada i només el record de la propietat d’un pis del qual, “alguna cosa ens tocarà” va arribar a accionar l’instint parentiu aquesta vegada del tot legítim, segons el dret successori vigent…