Governants i governats
TONI AYALA (text)
Hi ha dos tipus de dirigents polítics: aquells que tenen carisme, personalitat i preparació per governar amb capacitat de prendre decisions i aquells que poden tenir prou carisme com per guanyar unes eleccions i, en canvi, no tenen prou personalitat ni preparació com per governar prenent les decisions i que necessiten d’assessors per ser governats.
Avui dia, tots els polítics -i polítiques- tenen un conjunt de professionals i empreses que estan al seu voltant, aconsellant-los i gestionant-los les crisi, encara que sovint també les poden provocar.
En política, como en tots els àmbits de la vida, els errors es paguen. El 26 de setembre del 1960, John F. Kennedy va noquejar Richard Nixon en el primer gran debat televisat de la història de la política i d’unes eleccions. 70 milions de teleespectadors i potencials votants nord-americans van veure aquell cara a cara. Una xifra històrica, doncs, per exemple, el debat de Barack Obama i Mitt Romney del 2012 el van seguir 60 milions. I, evidentment, avui dia hi ha molta més gent amb televisió que no pas a principis de la dècada dels 60.
Kennedy, un dels polítics amb més carisme de tots els temps, va guanyar aquell debat i va ser president dels Estats Units. Però, a banda del seu bronzejat, tenia un exèrcit d’assessors d’imatge, bons guionistes per als discursos i consellers. Així, doncs, Kennedy era un governant o un governat? Obama era un governant o un governat? Trump és un governant o un governat?
A les portes de les eleccions generals a Espanya d’aquest 10 de novembre, ens podríem preguntar si Pedro Sánchez, quan va decidir de convocar de nou els espanyols a les urnes, es va comportar com un governat més que no pas com un governant.
El líder del PSOE havia decidit jugar la carta de no pactar amb Unidas Podemos la investidura perquè, els seus assessors i les enquestes que li presentaven, consideraven que era més beneficiós anar a unes eleccions en les quals li auguraven uns bons resultats. A banda, sempre hi ha les pressions dels lobbies. Però, és clar, la vida flueix i la campanya té vida pròpia. El factor humà sempre cal tenir-lo en compte i és el més imprevisible.
Hi ha una sentència condemnatòria als líders del Procés, esclaten disturbis a Barcelona, la dreta es frega les mans i la ultradreta de Vox puja com l’escuma… El principal partit d’esquerres fa un gir a la dreta en el seu discurs, que té com a punt àlgid un debat televisat en el qual Sánchez es fica de peus a la galleda i inicia una polèmica amb la Fiscalia entorn a la detenció de l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont.
El PSOE comet durant la campanya, doncs, el mateix error que Ciutadans en els darrers anys, que va voler fer un discurs més de dretes que fins i tot Vox i, almenys sobre el paper, les enquetes li vaticinen un daltabaix electoral. Catalunya és la clau; Catalunya és el camp de batalla; Catalunya és on el discurs de dretes sembla que pot fer guanyar-te vots a la resta d’Espanya. Però, és clar, ningú és més de dretes que la pròpia dreta o ultradreta.
Quan un governant deixa que el governin pot ser que s’arribi al desgovern. També s’ha comprovat a Catalunya.
La millor recepta per als partits polítics sempre ha sigut que es mantinguessin fidels a les seves idees. Si ho fa la ultradreta, per què no ho fa l’esquerre? Només un polític que sigui governant, ja sigui d’un partit d’esquerres o de dretes, pot conquerir també el vot del centre, doncs només quan s’ajunten el carisme, la personalitat i la preparació en un candidat, coherent amb les seves idees i amb els ideals del seu partit, pot treure’s les cadenes i fer que el seu missatge arribi a una majoria suficient.
El problema és quan algú vol governar comportant-se com un governat.