10-N: el dia que Espanya va Voxtar
TONI AYALA (text)
El 10 de novembre del 2019 no serà recordat per les eleccions generals que van convocar el líder del PSOE, Pedro Sánchez, i els seus assessors. Ni de bon tros serà recordat per aquest intent a l’espanyola de convertir una investidura d’un president del Govern en l’argument d’una sèrie d’HBO escrit per un mal guionista.
El 10-N serà recordat perquè va néixer a Espanya un nou verb, Voxtar, en contraposició a l’anterior més utilitzat de Votar. Els espanyols no van Votar, sinó que van Voxtar.
¿Què significa el verb Voxtar? Doncs, té dues definicions:
1) Acció de votar al partit d’ultradreta i neofranquista Vox fins al punt que pugui sobrepassar la important frontera dels 50 diputats perquè pugui condicionar l’agenda politica i pugui tocar la pera tot el pugui utilitzant el poder de presentar recursos al Tribunal Constitucional.
2) Acció de propiciar un clima polític a Espanya que sigui el caldo de cultiu perfecte perquè un nombre significatiu d’espanyols optin per votar a Vox.
En el verb Voxtar se sintetitza el resum del vodevil polític protagonitzat pel PSOE i Unidas Podemos, per un costat, i pel PP i Ciutadans, per un altre. Els primers, per ser incapaços de posar-se d’acord quan tocava per propiciar un govern d’esquerres. I els segons, per voler competir amb la ultradreta i acabar oferint els votants a Vox en safata de plata (o d’or, perquè ara Vox disposarà de molts més fons públics per finançar-se).
Pel que fa al resultat electoral, en realitat, reflecteix l’Espanya que volia Pedro Sánchez, doncs si jugues a exhumar Franco del Valle de los Caídos en període electoral és normal que et surtin nostàlgics del Franquisme de sota de les pedres (o de les tombes).
I, curiosament, l’ascens de Vox és el millor que li ha pogut passar als socialistes, perquè, a diferència d’abans del 10-N, ara tenen -si volen- l’excusa -i coartada- perfecte per negociar amb els nacionalistes bascos i els independentistes catalans, especialment, ERC. ¿Què és més important assegurar un Govern d’esquerres per frenar l’avanç del neofranquisme o evitar dialogar amb els sobiranistes catalans? A França o a Itàlia han apostat per aturar la ultradreta com a prioritat.
ERC i JxCat es freguen les mans, pensant que el PSOE haurà de negociar amb ells si vol assegurar-se una investidura. Però, compte, perquè l’ascens de Vox li dona més coartades al PSOE per negociar amb altres forces polítiques, fins i tot, el PP. L’únic que cal esbrinar -i se sabrà properament- és si els grans lobbies prefereixen un govern d’esquerres amb suport dels sobiranistes o bé continuen apostant per la Gran Coalició, amb un Partit Popular capaç d’oferir a Sánchez almenys una abstenció.
Hi ha la teoria que el PP no pot donar suport a Sánchez perquè ja s’ha vist que Vox ha pujat molt amb el seu missatge d’ultradreta. Però, ¿el PP no juga ara al centre – dreta? ¿I el PSOE no volia jugar a l’esquerre – centre? Ha sigut quan tant els socialistes com els populars han fet un gir en el discurs cap a la dreta, en referència a Catalunya, quan Vox els ha guanyat terreny. A Ciutadans els hi ha passat el mateix. I si no que li ho preguntin a Albert Rivera.
La jugada de Ciutadans li ha sortit bé també al PSOE, igual que l’ascens de la ultradreta. Cs és ara un partit que necessita notorietat per no desaparèixer, doncs se la jugarà -i molt- en les properes eleccions catalanes, on el PSC hi tindrà molt a dir en l’anomenat bloc ‘constitucionalista’. Per tant, Sánchez podrà comptar segurament amb els vots de Ciutadans perquè al partit taronja li caldran ara aparadors. molts aparadors per guanyar presència positiva mediàtica. I, previsiblement, si no vol acabar extingint-se, haurà de tornar als orígens. Tant senzill com això.
Un altre element positiu del dia en què Espanya va Voxtar és que el Congrés encara s’ha fet molt més plural, amb la presència de més partits que mai, com ho demostren els de Terol, en una gesta que recorda al poblat d’Astèrix i Obèlix. I és encara més positiu si ajuda a entendre a Pedro Sánchez -o als seus assessors- que Espanya és plural i que el bipartidisme ja fa temps que és Història.
Tanmateix, una de les imatges més significatives de la nit electoral va ser la celebració de Vox. Els seguidors del partit tenien motius per estar eufòrics. Molts motius. No només havien aconseguit 52 diputats i ser la tercera força en el Congrés, sinó que havien obtingut bons resultats a Barcelona, però també a Andalusia i ja no diguem a Múrcia, per posar un altre exemple.
La pregunta és: ¿Si a Vox van aconseguir tantíssims suports per què els seus seguidors no es van llançar a celebrar-ho als carrers com si haguessin guanyat el Mundial de futbol?
Quan Inés Arrimadas (Cs) va vèncer a les eleccions catalanes del 155, les del 21-D, ho va celebrar amb una megafesta a la Plaça d’Espanya de Barcelona, amb més de 400 periodistes de 108 mitjans —52 espanyols i 56 estrangers— acreditats. En canvi, Vox fa la gran gesta del 10-N i, com aquell que diu, només ho celebren quatre gats. ¿Per què?
Doncs, bàsicament, perquè aquests vots de Vox surten d’un vot de càstig a PP i Ciutadans i sorgeixen, sobretot, del debat televisat, quan Santiago Abascal va aprofitar-se de les males estratègies dels altres partits -que el van deixar fer i dir bona part del temps- i va aconseguir convèncer a una gran part de l’electorat de dretes, sobretot, de Cs, però també del PP.
Vox va guanyar les seves eleccions en un plató de televisió. I, ara, amb 52 diputats, molt més fons econòmics i quatre anys per davant, encara voldrà i podrà potenciar molt més la seva presència mediàtica. Per això, irònicament, la millor opció per neutralitzar la ultradreta podria ser, curiosament, que Pedro Sánchez convoqués unes noves eleccions. Els que han Voxtat majoritàriament a Vox, perfectament, en unes noves eleccions, podrien tornar a votar al PP o a Cs si aquests dos partits encaressin millor la campanya. Sobretot podria beneficar el PP en la seva pugna amb Vox i amb el PSOE.
Pel que fa als eufòrics partits independentistes, no és or tot el que llueix. ERC ha tornat a guanyar unes eleccions generals a Catalunya; JxCat ha aguantat molt bé i la CUP ha obtingut representació sense castigar excessivament els altres dos partits sobiranistes. Tot sembla molt bo, però si això no es tradueix en cap capacitat d’influència a Madrid no servirà per a gaire.
D’altra banda, el 10-N també ens diu que, si tinguéssim unes eleccions catalanes ara, ERC podria perfectament guanyar-les, però no està tant clar que l’independentisme conservés el control tant del Parlament de Catalunya com del Palau de la Generalitat.
En aquest sentit, si el PSC vol aspirar a governar, faria bé de convéncer Pedro Sánchez de treure arguments als partits independentistes i això no passa per aplicar una política purament de dretes a Catalunya, sinó, simplement, per respectar el dibuix plural que s’ha dibuixat al Congrés. ¿Què vol la població majoritàriament? ¿Política i diàleg? ¿O confrontació, disturbis i reforç de la ultradreta?
Espanya ja ha Voxtat una vegada aquest 10-N. En mans de qui ho van propiciar també està evitar que Espanya torni a Voxtar.