Del bufó a l’assessor
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)
En el nostre imaginari, la figura del bufó ha quedat com la d’un ésser grotesc, al servei d’un rei o senyor, que gaudia de la seva protecció i animava la Cort amb les seves entremaliadures, amb impunitat per escarnir a qualsevol, però que, criat del seu senyor, procurava ficar-se amb els qui menys plaïen al seu amo.
En certa manera, un bufó també feia les funcions d’assessor, accentuant filies i fòbies, posant en boca seva paraules que el seu senyor hauria volgut dir i facilitant-li el camí.
Els documents no ho diuen, però segur que el bufó i el senyor mantenien sovint llargues i serioses converses, hores de despatx sense rialles ni ganyotes, preparant estratègies. A bon segur que el bufó, com a assessor, s’ho prenia molt seriosament, car sabia que de no sortir bé la jugada, el senyor sempre en sortiria ben parat, mentre a ell li anava el coll.
Del que sí tenim documents que ho provin és que molts monarques, des de la remota antiguitat, comptaven amb consellers; Jaume I en va tenir diversos, eren intel·lectuals de prestigi, com Sant Raimon de Penyafort. Generalment eclesiàstics il·lustrats o estudiosos humanistes, aconsellaven als governants, que consultaven els seus dubtes en les grans empreses que emprenien.
En temps contemporani, quan governen les nacions mediocres en cursa meteòrica, farcits de títols acadèmics adquirits a pes en entramats mercantils universitaris, als governants no els hi calen bufons, la facècia i la bajanada ja la fan pròpiament per a assolir el titular mediàtic, però, per a amortir les trompades, s’envolten d’assessor, generalment personatges amb currículum paral·lel al seu, a qui cal remerciar alguna feina inconfessable i algun servei prestat.
Els governants actuals viuen envoltats d’assessors que no assessoren, que no se sap ben bé el que fan, a part de protegir-lo, encara que de vegades són romanalles del passat a les quals cal mantenir per a tenir-los contents i callats, però sempre cal tenir-los en compte a l’hora d’atribuir-los les errades i els passos en fals, perquè, en el fons, els actuals governants són tant orgullosos que poc es deixen aconsellar, menys escolten, les decisions sovint venen soles, les determina el temps i la necessitat sense que, prèviament, es reflexionin.
Si mirem a redós nostres, si anem mirant casa per casa en el veïnat planetari, veurem que no hi ha un pam de net. Potser sense adonar-nos, reialme per reialme, els qui correspondria la feina de bufó, ara regeixen el planeta, un univers que Saint-Exupéry no va ni imaginar, ell que deia:
“El món sencer s’aparta quan troba un home que sap a on va”.
Potser s’adonaria que la Humanitat ha decaigut tant que, sense fer preguntes, segueix com un ramat a qualsevol boig que corri sense saber on va, però faci veure que coneix el camí.