El 27 de novembre em mouré


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Soc d’aquells que van començar a treballar amb catorze anys, però que la vida ens ha compensat permetent-nos abandonar el món laboral uns anys abans de la jubilació reglamentària. Un col·lectiu, no m’atreveixo a dir-li generació, que va treballar sota contracte indefinit, però que abans de la quarantena va començar a viure les regulacions salvatges i la incertesa, el reciclatge permanent i el risc de caure en l’atur crònic, al qual anaves veient com tants i tants companys s’enredaven en les seves xarxes.

Quan començava a treballar, a l’empresa hi havia diversos antics treballadors, ja jubilats, que venien unes hores a ajudar perquè la pensió no els hi arribava: un que havia estat mosso feia paquets al magatzem, un antic viatjant valorava l’inventari… també alguns treballadors ja grans i propers a l’edat de jubilació, canviaven la feina del taller per una menys feixuga al magatzem, els xofers feien més rutes de ciutat o el subaltern més gran s’estava pràcticament fix a la porteria.

Per un marrec de catorze anys, aquells homes que podien ser el meu avi, alguns eren una font d’experiències i m’embadalia d’escoltar-los les seves històries, d’altres eren un mur de silenci, com si arrosseguessin qui sap quina pena.

Recordo també els homes, i les poques dones, més grans com eren de fidels complidors amb la feina, però també la feblesa de la seva salut, amb alguna dolència crònica que sovint atacava.

Ja fa alguns anys que soc com eren ells, l’edat i la salut m’han obligat a traçar els desplaçaments buscant el mínim esforç, a fer les compres de pes mirant més la proximitat de casa que no el preu del producte o a esperar el bus següent si el que arriba va prou ple com per a no poder seure. I sovint recordo a aquelles persones, com sovint pel carrer veig a algú fent una feina i jutjo que no la podria fer, que ja no estic en condicions, com no puc tornar a fer aquelles muntanyes que m’embadalien, però que la sensatesa em diu on tinc els límits i la prudència, evitant-me emprendre riscos: l’alçada de la muntanya és la mateixa que fa quaranta anys, però no la força de les meves cames…

Al llarg de la meva vida laboral es podien comptar amb els dits d’una mà el número de baixes mèdiques laborals que he agafat, sempre més que justificades i in extremis com per una fractura.

Ara, resulta que per una sentència del Tribunal Constitucional, que potser dicta sentències ajustades, però que a la vista de tothom per les que en són notícia als diaris, és com una mena de Reina Roja de Alicia en el país de les meravelles, dictava que era just acomiadar treballadors delicats de salut que recorren reiteradament a la baixa mèdica laboral. No hi fa res si van amb un braç penjant o escupen sang durant la jornada laboral, tampoc que encomanin la dolència als seus companys, tot va bé.

M’horroritza que anomenin justícia al dictat d’un tribunal que permet que un treballador amb una malaltia infecciosa pugui contaminar a tots els companys i companyes, perquè, si agafen la baixa, el patró els podrà acomiadar a tots d’una plegada i dictar noves condicions laborals.

M’horroritza que el xofer d’una ambulància, el pilot d’un avió, un bomber o un cirurgià treballin a quaranta de febre, amb els mals que poden arribar a causar a ells i als altres.

M’horroritza el cost econòmic i social incalculable de les feines inacabades, incompletes, mal fetes, defectuoses, sense la qualitat deguda, que faran treballadors sense prou bones condicions de treballar. 

M’horroritza que un cuiner amb una dolència gàstrica es vegi obligat a continuar treballant, com un conductor d’autobús al qual recepten un medicament que causa somnolència o un paleta amb problemes de oïda i mareig, hagi d’enfilar-se per una bastida.

M’horroritza més, encara més, que persones amb àmplia formació acadèmica, tant doctes en lleis i versats en dret com per a assumir la més alta magistratura d’un país, arraconin drets assolits fa més d’un segle, reduïnt al treballador a una simple màquina, a un esclau doblegat a la benvolença d’un patró multinacional i anònim, que li permetrà, o no, poder cuidar la seva salut.     

Les meves condicions físiques, reitero, ja no són bones, ja no em mobilitzo com abans perquè les concentracions i manifestacions, hores dret, caminant, em cansen molt més que abans i ja no tinc la lleugeresa que tenia, però encara que ja no corro cap risc perquè als pensionistes això de les baixes ens resta molt llunyà i ens podem permetre el luxe d’estar malalts quants dies ens doni la gana, jo davant d’aquesta injustícia em mobilitzaré.

El 27 de novembre els sindicats han anunciat mobilitzacions contra el fet, contra aquest llençar la pedra i amagar la mà d’aquest tribunal de lletrats revestits de togues tant negres com l’antracita, grans coneixedors del dret i de les lleis, però amb unes sentències amb el sentit de la justícia d’esquena als treballadors. 

El 27 de novembre sortiré al carrer, sobretot perquè estic en contra dels que volen que el segle XXI sigui la continuació del segle XIX.

El segle XX, malgrat les seves moltes contradiccions i vergonyes, va existir, i va existir per al bé de les condicions laborals i dels drets humans, no deixarem que per sentència l’esborrin de la història.