Aquests enterraments a ciutat…
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)
Poques vegades vaig a un enterrament a un poble, on el ritual funerari segueix rutines i usos locals, es coneix tothom, però sovint, com a barceloní que té certa edat i moltes relacions socials, haig d’anar a algun funeral de comiat a qualsevol dels tanatoris de la ciutat. I a fe que em costa recordar les diferències, si és que hi són, entre una cerimònia o una altra.
La ciutat de Barcelona, com no podia ser d’una altra manera, també destaca pels seus tanatoris: moderns, ben equipats, només suspenen en accessibilitat en transport públic, exceptuant el més antic i ara recent construït de nou, que encara està situat en un lloc més o menys passable.
La majoria dels enterrament als quals assisteixo són religiosos, catòlics vaja, però cap passa per la parròquia, sinó que la litúrgia de la paraula a les exèquies funeràries, amb el cadàver del difunt de cos present, és fa al mateix tanatori on ha estat vetllat en mort unes hores des del dia abans, en una suite molt confortable, on no manquen ni un petit bufette amb begudes i pastes, ni els diaris del dia.
El personal dels serveis funeraris sol ser encantador, disposat i servicial, ben vestit i millor preparat per a atendre a familiars en tràngol difícil, amb mirada dolça i gest contingut, tant que estic segur que podrien restar sense perdre la serenitat davant del gol definitiu i in extremis marcat en temps de descompte pel Barça en una final de copa d’Europa.
Però tot, tot, és tan igual… les cerimònies duren menys de 25 minuts, el recorreguts IKEA dels assistents, els gestos mecànics, pautats, idèntics, sempre igual, com les cançons del trio que repeteix –en parlàvem fa temps en un article– les mateixes cançonetes: Cant dels Ocells, Paraules d’Amor,el Virolai, la Santa Espina, Lascia che pianga, la Mare…. molt de tant en tant, algun familiar del difunt porta enllaunada alguna cançó veritablement significativa i original, encara que sol fer-ho en un enregistrament improvisat d’audició més que deplorable.
El mossèn, generalment un diaca, sol ser un calvari, lluny d’aplegar i unir en el dolor, lluny d’explicar el sentit evangèlic de la mort, lloa quatre dades del difunt i resa unes absoltes, que ningú no contesta, el públic sol romandre mut, només alguna veu xiuxeja les oracions fins la del Parenostre, que per edat dels assistents als comiats deuen saber tot i que ni per respecte s’atreveixen a seguir en veu alta.
Els enterraments civils no són millors pel que fa a la participació del públic i menys pels empleats que fan de mestre de cerimònies, tant poc preparats i sense cap dot d’actor com els “d’ofici” en els religiosos.
La mort no en sap de vacances ni de festius, enguany he estat d’enterrament el matí de Nadal, un parell de vegades he anat per Cap d`any, però qualsevol enterrament trenca la rutina de la nostra agenda i, corre-cuita hem de fer un forat per a poder-hi assistir, per acompanyar al darrer adéu a aquell que ja no hi és i als seus més íntims en un moment tant dolorós per a l’ànima.
Però no hi ha dubte que, en sortir de la cerimònia, arribar al carrer i rebre l’alenada fresca, tot plegat ha anat tant ràpid, rutinari i mecànic que no podem tenir cap més sensació que ens han pres el pèl. Decididament, en aquest aspecte hem degenerat: