Caliquenyos

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

En arribar a l’adolescència deia que volia fumar en pipa i, quan encara tenia quinze anys, un bon dia els meus pares em van regalar el meu primer calumet, una catximba corba i gravada que encara conservo.

El fumador de pipa és un fumador tranquil, fumar en pipa requereix atenció. Quan més he fumat hauran estat dues o tres pipes diàries i, amb tot, no trigues a adonar-te de la impedimenta que has de transportar amb el tabac, estris apart de la pipa, amb l’atacador, encenedor, baquetes, filtres, el que no en va tardar a convertir-me en un fumador domiciliari, lliure de fum durant tot el dia i relaxat fumador nocturn a la pau de la llar.

La saliva i la nicotina, amb el sutge, era un altre maldecap, netejar les pipes vol temps i embrutar-se, de manera que vaig seguir el camí de no pocs fumadors de pipa, vaig passar-me al cigar havà, un producte que requereix també temps i atenció, de manera que ja circumscrit a fumador nocturn, el recurs del caliquenyo després de sopar va ser l’opció a la que vaig arribar fa una dotzena d’anys. Estrets i d’uns deu centímetres de llarg, donen pel temps precís per a la desconnexió, elucubració i relaxació entre el final del sopar i els llençols que esperen.

El caliquenyo, cigar popular que sorgeix al segle XIX, perfum de tabernes, rugós i irregular, i un pèl recargolat, amb budell de picadura, capot de fulla i capa que embolica budell i capot i constitueix la coberta del cigar, generalment de color molt fosc, va ser fabricat durant dos segles a Juneda, Torres de Quart, Alaquàs i la Canal de Navarrès, també a les Terres de l’Ebre sempre de forma clandestina i escapant controls i monopoli de Tabacalera, no obtenint la seva legalització i venda als estancs fins al segle XXI.

Des dels anys setanta comprava caliquenyos per a alternar molt de tant en tant al fum de la pipa, una pipa que avui no supera més enllà de la mitja dotzena d’enceses a l’any. Llavors, els caliquenyos o els adquiria a algun viatge a Andorra, a un transportista conegut o a un taverner prop d’Olot, tenien millor gust, potser perquè eren fabricats sense embuts, cap control ni normativa, ara la varietat de tabac Burley en què es fabriquen, una planta habitual a Kentucky i Tennessee només pot arribar al mercat complint les normatives. Si hi afegim que inclús arriba empaquetat en 10 unitats, o en 25, ha perdut l’encant d’aquells paquets de paper en què s’embolicaven sense cap lletra, marca ni senyal i amb el valor afegit del misteri i la incertesa entre on es conreaven, com es fabricaven i de quina manera es distribuïen.

En ben pocs anys els distribuïdors de caliquenyos clandestins han desaparegut del mapa, o s’han mort perquè eren molt grans, o ja no en tenen, però el pitjor és que a la majoria d’estancs tampoc hi arriben. És un gènere que no toquen.

Algunes vegades l’estanquer, els de debò, se n’avergonyeix i es disculpa: no en té perquè no els hi demana ningú, perquè en vendria molt pocs, però d’altres amb una barra immensa, s’arronsen d’espatlles i encara et pregunten què és un caliquenyo, i els hi has d’explicar perquè no tenen ofici, el que era un caliquenyo, com si a una fruiteria haguessis d’explicar al dependent què és un meló.

De fet, el nostre caliquenyo és germà del “toscanello” que no és més que un “toscano” partit pel mig. Fets a Itàlia des del 1815, d’uns 20 centímetres, la llargada els hi permet traçar millors formes o bé al mig o a les puntes.

Sempre anellats amb la bandera tricolor italiana i en paper de cel·lofana, al mercat d’aquí es poden trobar fàcilment els Garibaldi, Antico o Extravecchio, també aromatitzats, curats amb grappa, caffe o fondente.

El Toscano és encara de fumada més lenta que el caliquenyo, va ser exaltat pel nacionalisme italià dels anys trenta, Mussolini el va voler elevar a la categoria de cigar nacional i, malgrat el nom de Toscano (la Toscana és una àmplia regió italiana) i que a Lucca tenen fama de fer-ne els millors, el tabac es produeix a la Umbria, la Campania o la Basilicata.

El Caliquenyo, català o valencià, encara que també per allà a Extremadura, n’havien fet, evoca llargues sobretaules de paella. Company inseparable del carajillo, amb tronxos de nervis de fulla sobresortint que el fan cremar irregularment, pudent i peculiar, sempre sense bitola, l’anella de l’anonimat li escau i el dignifica per damunt de qualsevol marca.