Sense sostre


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Em diu un amic, també ho diuen els papers, que a Barcelona hi ha 1.500 persones dormint pel carrer; miler i mig de ciutadans sense sostre. En una ciutat com Barcelona, que ultrapassa el milió i mig d’habitants, mil cinc-centes persones són una quantitat insignificant, però no quan aquesta xifra fa referència a sense sostre, a persones que no tenen una llar, doncs és una barbaritat tal que ens hauria de caure la cara de vergonya a tots plegats.

Mil cinc-centes persones dormint als carrers de Barcelona són un exèrcit invisible, no es noten, no els veiem cada dia, màxim els molt matiners se’n troben algun dormint encara en un caixer automàtic o els més noctàmbuls els veuen al porxos, agafant lloc tant bon punt tanquen els comerços.

Però per a la majoria dels ciutadans de Barcelona, per a aquells que ni estiren ni arronsen massa la jornada, passen mesos i mesos sense advertir-ne la presència.

Si una nit es fa llarga, molt llarga, ¿ens podem imaginar com de llarg és una nit totalment al carrer? ¿On fem les nostres necessitats? ¿On rentar-nos? ¿On cuidar la nostra roba? ¿On deixar les pertinences? ¿On trobar un conegut, també sense sostre? ¿On menjar? ¿On anar?

El dia del sense llar és un pelegrinatge, un vagar etern entre oficines i dependències oficials, assistentes socials, buscar-se la pitança i la desesperança de veure’s immergit al fons d’un pou del que ja ni tant sols li resta l’esperança.

Sense un cèntim, al sense sostre ni li resta el recurs de la conformitat exclamant allò de mentre hi hagi salut, però el carrer no és el lloc adient per fer-hi salut, al contrari, és un lloc on fàcilment se’n perd tota, sobretot si hom hi arriba amb factors de risc, com sol passar.

Un refredat a casa, són set dies per a guarir-se; un refredat dormint a carrer dura tot l’hivern.

Sense sortir de Barcelona i parlant de la salut de les persones sense llar, cinquanta-sis em diuen, i ho diuen els papers, varen morir l’any passat a la intempèrie barcelonina, sense més sostre que la volta del cel, uns cartrons o en els millors dels casos la porxada d’una balconada d’ampla volada. Cinquanta-sis entre mil cinc-cents ja és un percentatge més alt i és que la dalla de la mort sempre s’acarnissa sobre els més vulnerables, l’esperança de vida al carrer davalla als nivells del Tercer Món.

I, mentrestant, cada nit, a la gran ciutat de les llums, a pocs metres d’un restaurant de factures de tres xifres i unes boutiques de quatre, una persona, home o dona, un ser humà sense domicili, jaurà damunt la freda i dura llossa, sense el més essencial per a subsistir, amb la incertesa del demà.

Una ciutat de primera, amb grans pressupostos, capaç d’organitzar certàmens i esdeveniments mundials, capaç d’atraure milions de turistes, no serà una ciutat com cal si no destina una partida a solucionar el problema de la gent sense llar, ni serà una bona ciutat mentre un sol veí es vegi obligat a dormir al carrer.

Per donar llit a aquestes persones la clau és ben fàcil: buscar d’on es recapta la partida només és cosa d’imaginació, perquè de recursos en sobren.