El Decameró 2020


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Fa sis-cents setanta dos anys, el 1348, quan Florència –com tot Europa– estava afectada d’una de les més mortíferes epidèmies de pesta de tota la història, deu persones joves, set noies i tres nois, fugen de la ciutat per a recloure’s aïllats dins d’una vila. I allà, aliens a la terrible situació exterior, passaren els dies vagant sense cap mena de perjudici, menjant, ballant, cantant, i sobretot, explicant-se coses, un seguint de contes o novel·les curtes. Arribaran al centenar d’històries.

Aquesta és la trama del Decameró: deu joves, durant deu dies.

L’obra la va escriure Giovanni Boccaccio (1313-1375), entre el 1350 i el 1353, sent impresa a Florència, considerada una obra cabdal de la literatura universal, representativa de la medieval, amb moral humanista.

Els personatges femenins, Pampinea és la més gran, té vint-i-set anys, sempre porta la iniciativa; Filomena és optimista i vital; Neifile és la més bella; Fiametta és valenta i decidida; Elissa, una aristòcrata moderada i prudent; Lauretta, submisa i Emília, egocèntrica i narcisista. Dels nois, Filostrato és malenconiós; Dioneò és el transgressor i Panfilo, l’enamoradís.

Any 2020, el Decameró d’avui no el causa la Pesta Negra, que entre 1347 i 1351 causà la mort d’un terç de la població europea, propagada per un bacteri que escampaven les rates i detectada a la Xina l’any 1330. Les rutes del comerç medieval van ser els canals per on penetrà i s’escampà per tot Europa.

El 2020 tindrà els seus Decamerons, però potser no tindrà cap Giovanni Boccaccio que l’escrigui. Davant del pànic al contagi i baixant la persiana tothom qui pot, no pocs ja s’han escapat al xalet, a la caseta i l’hortet o al refugi, quan no s’han atrinxerat convertint en un búnker el seu pis de cinquanta metres quadrats.

Ara com fa set segles, l’objectiu obsessiu és el mateix: sobreviure.

La por i la histèria a la incertesa, a la malaltia dolorosa que porta a la mort és la mateixa, però la diferència entre el Decameró del 1348 i el del 2020 és que, en el passat, l’aïllament era real i total; avui podem viure retirats físicament i mantenir mil fils de comunicació amb tot el món tal com si fóssim presents arreu i això sí que és una quarantena amb trampa.