Idus de Març: l’aniversari d’ERC i el coronavirus


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Aquests dies de març que més o menys coincideixen amb l’idus romans considerats de bon astruga, tot i que el 44 aC, a Julius Caesar li costessin la vida, els del 2020 són dies esbojarrats. Tant esbojarrats que a un virus se li assigna nacionalitat, xinesa per a més senyes, com si els microbis fossin éssers amb passaport, quan fan tant petita la humanitat demostrant-nos a cada moment la inutilitat de les fronteres.

Els virus –que d’entrada, hi ha milions i no són ni bons ni dolents– poden ser nocius quan estan presents arreu i sempre, però com Santa Bàrbara quan trona, només ens recordem d’ells quan hi ha infeccions, com ara és el cas d’un de coronat que campa pels cinc continents, amb focus i rebrots arreu i sense que se li conegui cap filiació política ni adscripció ideològica.

Moros i cristians, és capaç d’afectar als membres de la Lega a Itàlia i als de Vox a Espanya després de causar milers d’estralls a la Xina comunista i trucar a les portes de la lliberalíssima Amèrica del Nord o saltant a unes illes que el Brexit, sanitàriament, més que un cordó haurà estat una mànega.

Aquests idus de març del 2020, quan no es parla de res més que de l’epidèmia i del confinament, un partit, ERC, Esquerra Republicana de Catalunya, compleix vuitanta nou anys considerant-se una alternativa fresca i jove i amb empenta i voluntat de governar.

Entre els meus parents, amics, coneguts i saludats, en tracto pocs que superin aquesta edat, que l’any vinent seran noranta. Algun familiar que ha arribat a aquesta edat ja no hi és, generacionalment la majoria dels meus amics són molt més joves, en consonància a la meva edat, però els pocs nonagenaris que tracto i que estant en acceptables condicions de salut, s’han convertit en referents entranyables als qui visitar i escoltar de tant en tant.

El cas del naixement d’ERC el 1931 va ser un part d’urgències, que va durar tres dies, amb prematuritats a l’Avenç de Sant Andreu o a Gràcia i resultat definitiu a Sants, quan acabaren els tres dies de congrés i Estat Català, el Grup l’Opinió i el Partit Republicà Català, Macià, Lluhí i Companys, van crear una coalició que esdevindria partit per concórrer a les imminents eleccions municipals, caiguda la Dictadura de Primo de Rivera i, després de dos breus directoris, el resultat seria el de menys. Els monàrquics aguantaven, però a les grans ciutats els republicans esdevenien hegemònics, el 14 d’abril, en ple migdia, mentre alguns veieren la posta de sol, d’altres veien l’albada en començar-se a proclamar, des del balcó de la Plaça de Sant Jaume a arreu, la nova República.

ERC es va trobar al poder, com altres forces republicanes, sense la més mínima experiència en la gestió, rebent aviat de tot arreu, però suplint les mancances amb la honradesa en la gestió. Amb tot no van ser anys gens fàcils, quan tantes coses estaven per fer i no tothom estava disposat al canvi.

Vuitanta nou anys després molts ens preguntem sobre l’ERC actual, que en resta d’aquella de 1931? Una part de la Direcció del Partit és a la presó, com alguns dels que s’hi integrarien en les primeres fornades; d’altres a l’exili, com alguns ara, de fet el mateix Francesc Macià retornava d’un llarg exili, i les basses, potser com ara, molt més a l’esquerra de la direcció del partit i, llavors com ara, amb uns professionals de la política, que sense cap mena de pudor només els avalava la capa de vernís d’haver-se dedicat sempre a escriure i opinar de política.

Si conec ben poc nonagenaris, també hem de dir que al nostre país, el del cor o el del passaport, pocs partits tenen aquesta edat, en escena PSOE, PNV, ERC… algun que s’autoproclama hereu de tal o qual sigla podrà donar-se per ofès, són el que ens resta amb nou dècades, i si alguna conclusió clara es pot extreure d’aquest fet és que els sotracs, la batzegades i els trencaments en el nostre panorama polític del darrer segle han estat immensos, tant que sorprèn com de cohesionada encara està aquesta societat, encara que hi ha qui creu que la cohesió és per letargia i ensopiment.

El darrer atzucac? La visió en què el govern de l’Estat afronta les mesures contra una epidèmia, unes mesures estatals, un president de govern parlant d’un virus com d’una emergència nacional i no mundial, parlant més de cossos i forces de seguretat que de sanitaris; de barreres físiques, que no de col·laboració ciutadana, de control que no de co-responsablitat.

En resum, d’un combat amb mesures legislatives i no amb eines sanitàries, un combat com si fos un enfrontament amb un enemic, quan tots sabem que en totes les guerres i en totes les epidèmies, sempre hi acaba perdent el dèbil, els que formen part del poble ras.  

Post Scriptum: Molts dels qui han de treballar se sentiran discriminats davant d’altres ciutadans, solidaritzem-nos amb ells, fem la seva feina més fàcil. Als qui viurem confinats recordem que el temps no només pot alleugerir-se veient sèries i televisió, la lectura és una solució fabulosa i meditar… potser de meditar ja hem perdut la pràctica i la sort per alguns serà recuperar-la.