Enterraments en temps d’epidèmia


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Arribar a certa edat, tenir un ampli cercle d’amistats i l’esperit més elemental d’educació cívica impliquen que tot sovint em vegi obligat a acudir a cerimònies de comiat d’un difunt, ja sigui amic directe o familiar molt estret amb la persona relacionada.

D’això n’he parlat d’altres vegades, fins en certa ocasió vaig escriure sobre el Hit Parade de les músiques programades als funerals, però avui el tema va per un altre cantó.

De ben petit escoltava algunes històries terribles de la meva àvia de temps d’epidèmia, de quan “els portaven vius a enterrar” deia ella, i la iaia Maria m’explicava un cas familiar, quan la germana va voler fer un petó de fratern comiat a la difunta, notant que encara era calenta, reaccionant tothom i reanimant-la sobrevisqué quan ja anava a ser enterrada.

La meva àvia Maria havia viscut moltes situacions excepcionals, de petita tenia referència de les acaballes de les guerres carlines i visqué epidèmies de veroles, tifus i còleres de finals del segle XIX, la Setmana Tràgica, la Grip que en van dir espanyola, un temps en què se li va morir una filla i sabia com eren de durs els enterraments en temps de crisi.

El meu pare va viure la guerra, però del començament, de l’inici, sempre es referia invariablement a un fet d’aquell dia. Efectivament, la matinada del 19 de juliol de 1936, mentre els militars revoltats sortien de les casernes a Barcelona, moria a casa seva, al passatge Permanyer, Apel·les Mestres, artista polifacètic i destacat en tants camps. El qui era un personatge estimat i popular, que segurament hauria tingut un dels enterraments més concorreguts de la època, va ser enterrat sense funeral i amb un sol amic fidel al costat.

En aquests pocs dies que portem de confinament –i adjectivo pocs perquè tot fa pensar que la processó serà molt llarga– han mort tres amics meus uns quants anys més grans que jo, un d’ells d’un vessament cerebral i res a veure amb l’epidèmia. 

Si tristes són aquestes ocasions, en tots els tres casos, hagi estat per complicacions de la grip o por causes alienes,  ha estat molt més trist i dur. Primer per a les famílies, que en el cas de poder vetllar el difunt, per restriccions, ho han fet sense l’escalf i la seguretat de tenir un bon grapat d’amics fent-te costat; després, per a hom mateix, simplement amic, pel comiat d’una persona amb qui comparties moltes afinitats: polítiques, literàries, muntanyenques, estètiques o, simplement, hi havies passat estones i èpoques compartint il·lusions i esperances.

En els tres casos, sobretot en un, la capacitat de la sala de cerimònies o de l’església hauria quedat segur desbordada, en canvi, el “quedeu-vos a casa” imperant pot ser el més prudent i savi, però deixa un buit en l’ànima, com una ferida difícil de tancar.

Vindrà el bon temps, segur.

Acabarà la maltempsada –ves quin remei sinó– llavors seran dies de funerals, d’actes de comiat. Potser les famílies podran acabar de fer el dol i nosaltres lleugerament ens treurem l’espina que ara ens angoixa, però sempre ens restarà el regust doblement amarg, el que de per sí queda de la pèrdua d’un amic, i el no haver-lo pogut acomiadar segons ens manen els patrons de la nostra cultura cívica.

Perquè, en el fons, el comportament humà, ni que sigui per instint, va molt més enllà del que ens imaginem.