L’Olimp, la torreta i el confinament

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Vagi per endavant que l’autor no considera cívica ni justificable la conducta d’algunes persones de fugir del confinament actual en la residència habitual i traslladar-se al seu segon habitatge a passar la maltempsada i, que per raons personals, una experiència d’adolescent el va decidir a no tenir mai un casa a fora.

Dit el preàmbul, tots tenim els nostres racons i el nostre Olimp. Moltes civilitzacions i cultures han situat els déus de les seves creences en territoris concrets. Els antics grecs situaven la residència del déus a les muntanyes de l’Olimp, que vol dir el lluminós, un cim modest, de 2.919 metres (el nostre Puigmal en fa 2.909), més si el comparem amb l’Everest, per als tibetans Qomolangma, la mare de l’univers, de 8.848 metres i també tron dels déus de les seves creences.

A totes les ciutat hi ha moltes persones que no hi estan a gust, o que trobant-s’hi bé, enyoren un món més personal, més íntim, més d’acord amb el ritme natural de la vida.

Centenars de persones, inclús segones generacions, no se senten prou arrelats en el barri on viuen i, en canvi, continuen amb el cor i el cap al seu lloc d’origen, el poble, i al poble van tant com tenen oportunitat de fer-ho: vacances, ponts, festes, inclús no pocs aprofiten la jubilació per a tornar-hi o residir-hi llargues temporades.

Altres, potser ja més desarrelats o en un temps on per les comunicacions anar sovint al seu poble era complicat, van optar per la torreta, la segona residència, no massa lluny. És accessible en cap de setmana i allà van substituir l’enyorança del poble per un ambient més rural, ni que fos en una urbanització impersonal, però que creien trobar-se a prop de la natura.

Casa al poble o xalet a la urbanització, no poques vegades construït a força d’enormes sacrificis, quan no col·locant els maons amb les pròpies mans, aquelles quatre parets han constituït l’Olimp familiar, cenacle de trobades, escenari dels millors moments de la vida i fins reducte quan han arribat ensurts i males temporades.

A la ciutat hi ha un perfil de persones que s’identifiquen més i se senten més segures en la seva segona residència que no pas en el seu barri. Tots tenim companys de feina que sabem on tenen la torre i no on viuen, perquè de la torre en parlen, de la rutina diària no.

Molts han pensat més d’una vegada que durant una convulsió, un caos, una guerra, aquell lloc fora del brogit seria el seu millor refugi i, ara, amargament, pensen tothora en com deu estar la casa, en què fan les plantes, o inclús veuen que, enguany, ni en la Setmana Santa podran fruir-hi d’una grata estada.

Vindran temps millors, l’avi Francesc Macià en el seus temps ja preconitzava el dret de tot treballador a tenir la caseta i l’hortet; al segle XXI potser els líders polítics haurien de preconitzar que tot treballador té dret a viatjar a la Polinèsia, però, sigui com sigui, mentre duri el confinament, uns i altres continuaran somniant, que em penso que és la millor solució, que els castells a dalt dels núvols se sostenen tant temps com hom vol i ningú no els hi pot esfondrar.