Minifaldilles, ratolins i malalties


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Fa la dita que els arbres no ens deixen veure el bosc i tots a l’hora de criticar hem de tenir en compte la cita bíblica de qui estigui net de culpa, que llenci la primera pedra. Hi ha qui que, en redactar una notícia, s’embranca en un fet més o menys irrellevant, deixant  la substancia en el tinter i això encara passa més alhora de fer titulars.

Llegeixo a Nació Digital de la diada de Sant Jordi: Detingut un jove a Gandia per matar el seu hàmster llançant-lo des d’un cinquè pis. Ni tinc per costum tenir ratolins a casa, ni em sembla coherent que qui en tingui els llenci per la finestra, i menys des del cinquè pis, però que això sigui noticia i hi intervingui la policia, detenint-lo hi va un abisme.

Encuriosit continuo llegint i resulta que el personatge, de 27 anys, no només va llençar el ratolí, sinó tota mena d’objectes de pes, volum i consistència, cosa que denota certa inestabilitat emocional, abonyegant cotxes aparcats al carrer, es negava a obrir a la policia, va ruixar amb un espai de pintura i, finalment, es va enfrontar a l’autoritat havent-lo de reduir. Ara ja sembla més normal i entenedora la notícia i, en tot cas, el ratolí hauria de quedar com l’anècdota final.

Encara no reposat, i de la mateixa publicació, entra la notícia que allà a Wuhan, a la Xina de les coses rares, dos metges que han passat el coronavirus havent arribat a estar molt greus, s’han guarit, però s’han tornat més foscos… no se sap ben bé si de la malaltia o dels remeis que els hi van donar, que poden tenir aquest efecte secundari.

Si el Trump ho sap no sé què passarà, però sospito que no li agradarà gens que la gent corri el risc de guarir-se tot tornant-se negre, sens dubte que mou a l’acudit fàcil, tant fàcil com absurd és el racisme i la xenofòbia quan fan niu en una societat plena d’hipocresia.

Els temps canvien, no fa pas massa temps actituds de crueltat amb els animals, racisme, homofòbia o masclisme, per posar per cas, eren beneïdes i acceptades, fins es blasmava i combatia als qui opinaven contra corrent i defensaven postures igualitàries.

Fa pocs anys encara per la ràdio i altres mitjans, s’exaltaven situacions que si ja llavors eren classificades com a delicte, moltes es toleraven i es prenien com una gràcia. Ara per sort, en la mateixa situació,  a una persona li cau el pèl.

Un cantant d’èxit, amb tant èxit com poc lèxic que va començar cantant amb unes lletres tant enigmàtiques com “Porompompom, porompompero, porom…” i al final va perdre fins i tot un carro, tot i que sembla li van furtar, va assolir molt èxit, tant que fins en van fer una pel·lícula, amb una cançó titulada Un beso en el puerto. L’individu, de nom i cognoms Manuel Garcia Escobar, al que deien Manolo, no només es lamentava cantant de que l’haguessin tancat a la presó, Por darle un beso en el puerto, a una dama que no conocia, sinó que lluny de penedir-se i retractar-se encara deia que si ho arriba a saber la lleno de besos hasta el corazón, tot i assegurant que recuperant la llibertat requiebraré a española y estrangera y si me dejan, hasta las besaré. 

Un beso en el puerto, Juicio de faldas… són els títols de les moltes pel·lícules de qui tenia cançons tant descaradament masclistes com La minifalda, on imposava a la xicota com s’havia de vestir, en especial per anar a veure els bous.

Són cançons que la gent s’esgargamellava cantant i la ràdio esbombava a totes hores, com després va ser el Y viva España, originalment una cançó flamenca de Flandes, escrita en aquell idioma, música de Leo Caerts i lletra de Leo Rozenstraten  que li van versionar per a una de les seves pel·lícules.

Escobar era molt estimat pel seu públic i té una estàtua a Badalona, on havia arribat als quinze anys procedent de El Ejido.

Algunes cançons continuen sonant en certes emissores on conserva bon predicament i si algú volgués moure el monument, tindria molts més defensors que no va tenir el marquès de Comillas quan van acabar retirant la seva figura de circulació acusat de vincles amb l’esclavisme per molts que no han llegit mai un llibre d’història.

Però la vida és així, a la Història sense conèixer-la se la pren seriosament, i les lletres de les cançons, per incorrectes que siguin, se les emporta el vent.