Anar a llegir el diari al bar


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

He llegit tantes vegades l’esquela necrològica de la mort de la premsa de paper, que ja no en faig cabal, però avui em preocupa seriosament. La venda de diaris i revistes s’ha  reduït a mínims, no queden quioscos al metro i, al meu barri, d’una dotzena, en cinc anys, en queden tres i un ben lluny de l’altre.

La gent ja no llegeix el diari al metro, ni els gratuïts; de revistes no cal parlar-ne. Encara conservo mitja dotzena de subscripcions, però dec ser l’únic de l’escala perquè ja no veig revistes sobresortint de les bústies dels veïns.   

Tothom va amb el cel·lular, on algunes aplicacions et posen tot el quiosc a l’abast, ara de revistes només en trobo al barber, les perruqueries són el darrer bastió de les revistes i les noves disposicions dictades fruit de la Covid-19 impedeixen de tenir-ne per entretenir l’espera dels clients.

Molta gent, lectora habitual i partidària de la premsa de paper, no compra diaris perquè els llegeix al bar, tots els bars cada dia tenen, almenys, un diari generalista i un esportiu com a mínim. Uns exemplars disputats a certes hores, que passen de mà amb mà, s’impregnen de les estossegades matinals, de l’oli dels entrepans dels esmorzars, contenen molles de pa dels dinars, alés dels avorrits de sobretaula i quan un l’agafa a la nit, li caldran guants i màscara.   

Imagino que per coherència a la premsa del bar se li donarà la mateixa consideració que a les perruqueries, aleshores, quants clients perdran, en conjunt, els quiosquers? Quants subscriptors es donaran de baixa?

Que passarà amb els casals de la gent gran, que tenen diaris a disposició? O els de revistes i premsa de les biblioteques? I ja no entro a preguntar si les biblioteques públiques els llibres retornats de préstec passaran quarantena o si es podrà consultar lliurament com s’ha fet fins ara.

Les edicions en suport paper rebran una nova clatellada, aquesta vegada per normatives sanitàries.

Caldrà canviar hàbits i al bar, aquella maniobra rutinària d’entrar, demanar un cafè i allargar la mà per agafar el diari de damunt la barra, a partir d’ara, si es permeten, caldrà pensar-s’ho dues vegades, l’asèpsia d’una pantalla digital li haurà guanyat la partida.