El teletreball impossible

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Diuen els versos de Machado allò de La España de charanga y pandereta… de sobte i als quatre vents han descobert que aplicar el teletreball porta nombrosos avantatges i, engrescats com a nens petis, fins hi ha qui pensa que empedrar carreteres o treure queixals es podrà fer des de casa.

Sense exagerar, el teletreball té els seus avantatges i els seus inconvenients, el primer de tots són els treballadors, i entenguis com a tals en la divisió laboral que vaig aprendre a Madrid, entre empleados i funcionarios.

Diligents o menys diligents, passada la febrada entusiasta de poder treballar en pijama, marcar-te fins a cert punt l’horari i no tenir al damunt la mirada  inquietant del cap de departament, el teletreball a molts se’ls farà pesant i començaran a donar mostres d’estrès i desmotivació.

No tardaran a escoltar-se protestes contra el teletreball, els sindicats posaran el crit al cel i un gran nombre de empleados o de funcionarios clamaran contra un sistema que conculca els seus drets i la qualitat de vida dels treballadors, als quals s’afegiran nombrosos hostalers i comerciants, gemegant per la davallada dels seus ingressos fruit del teletreball.

Els primers a queixar-se seran els pilotes. L’adulació al superior jeràrquic per ascendir, obtenir un augment de sou, viure millor, o per innata predisposició, que de pilotes també hi ha els congènits, s’haurà vist amputada per la barrera física que el teletreball imposa; també el plaer dels deu minuts de fer tard cada dia i no diguem el d’arribar, fitxar i marxar a fer el cafè, fent perillar, alhora, la feina del cambrer i la facturació de la màquina expenedora de tabac del bar.

I les estonetes a la porta de l’oficina fumant i fent xerrameca? Com es compensaran aquestes estones de drets adquirits? Es deixarà perdre la mitja hora que sempre són més de tres quarts per esmorzar? Quants pinxos de truita de patates deixarà de vendre el restaurador? Quantes gallines hauran de sacrificar per la baixada de la demanda d’ous?. I, al migdia, baixar a prendre unes canyes? O també… 

La cosa pot ser greu, la davallada del PIB important, però encara més la crisi a les agències de viatge, lloguers d’apartaments, restaurants de cap de setmana, boutiques i salons de bellesa. Si teletreballem, a qui li explicarem els sopars de duro, les fartaneres de cap de setmana, les excel·lències de l’estiu o martiritzarem amb les fotografies del viatges exòtic d’estiu? Valdrà la pena anar a fer un safari si no podem ser l’enveja mostrant les fotos als companys de feina?.

I la faldilla nova, la camisa de moda, les sabates de marca… per què comprar-les si ningú ens veurà els peus ni n’apreciarà l’etiqueta? Per què canviar de pentinat cada setmana si només ens veuran de mes en mes? Decididament hi ha massa interessos creats, massa egoisme i esperit gregari com per a què ara ens vulguin fer saltar l’statu quo.

I a l’hora de plegar? Teletreballant som a casa, no hi ha excusa de cap mena per anar a fer el tronera amb els amics –una altra clatellada per a l’economia–  presentant-se tard a sopar i dir-li a la parella que la feina t’ha retardat, que el pesat del director t’ha entretingut o que hi havia molt de trànsit, ara, el control familiar serà total i fins aquí alguns poden arribar. 

Avui es proclama que el teletreball ha arribat per quedar-se, potser sí. Teletreball podrà ser escollida a bon segur com la paraula de l’any, però arrelar li costarà més del que hom pot pensar perquè reciclar milers de persones fetes al seu ritme i desmuntar rutines interessades i acostumades a vicis arrelats, és costós i més encara en el país que, per alguna cosa serà, té una productivitat de les més baixes d’Europa.