Petards i intolerància

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Quan algú em diu que és antiqual o antital, immediatament em poso en guàrdia perquè considero que qualsevol persona normal no pot proclamar-se ni incondicional de res ni rebutjar-ho tot, penso que els blancs i negres no són bons, que hi ha una extensa gamma de colors i els cents per cent tampoc són desitjables.

Criat en temps i un país que es vantava d’anticomunista, quan no veia a la doctrina tants defectes com deien, després la paraula antifeixista m’ha fet molta angúnia, no perquè vegi cap virtut al feixisme, sinó perquè em sembla que dedicar-se a combatre exclusivament una idea és afavorir a totes les altres, i no en totes hi estic d’acord.

Antisistema, anticapitalistes, antitaurins, antimilitaristes, anticlericals… n’escolto els arguments, n’agafo el que poden tenir de positivisme, però en rebutjo l’absolutisme que els fa el més anti de tots els anti: antipàtics.

Potser perquè l’única cosa anti que soc és antiquat, no m’agraden les prohibicions que propugnen la majoria dels anti actuals. Per això quan algú m’ofereix signar en tal o qual campanya propugnant que es prohibeixi alguna cosa, sempre arrufo el nas i si no és per prohibir la pena de mort o una llei repressiva, declino l’oferiment, no soc ningú per prohibir res.

Spbre els antitaurins, que tenen arguments prou sòlits, sempre penso que la pedagogia estalvia prohibicions, de la mateixa manera que els antillebrers van veure complerts els seus objectius sense cap prohibició, sinó amb una simple modificació administrativa en les taxes de les apostes.

Ara han sorgit els antipetards, aquests darrers dies propers a Sant Joan i la seva revetlla. He rebut diversos pamflets instant-me a sol·licitar la prohibició pirotècnica total i amb què van des de les molèsties al seu gos, la sensibilitat dels nadons, la perillositat i altres més pintorescs que es poden resumir en un vull que es prohibeixin els petards perquè no m’agraden o en fan pànic.

Mai no he estat aficionat a la pirotècnia més enllà d’embadalir-me en les espectaculars mostres d’art efímer que són els castells de foc.

De petit no m’agradaven, d’adolescent en vaig tirar algun per mimetisme i de gran he pensat que era cremar els diners, tot i atraure’m la plàstica dels correfocs. Deu de fer alguna dècada que no tinc una coet a la mà, la meva proximitat no ha anat més enllà d’un casament o d’un bateig en què s’ha engegat alguna traca.

Antipetards, el darrer crit de les modernitats, la darrera campanya en una societat tant malalta que està més preocupada en prohibir que en conviure, un món en el que li manca tolerància i li sobra intransigència, quan la vida és molt més senzilla que tot això, amb no anar ni fer el que no t’agrada i preocupar-te dels teus problemes, causa millor benestar que passar-se la vida controlant i amargant l’existència dels altres.

Potser la societat aniria millor si existís la tolerància zero amb la intransigència.

Ignorats, els intransigents perden força perquè quan un vol tenir sempre la raó, és senyal que necessita cridar l’atenció.