Catequesi de la pandèmia
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)
Si la pandèmia fos un llibre, em fa l’efecte que encara estaríem en els primers capítols i que resta molta història per a conèixer, però no hi ha dubte que alguns ens hem enganxat al text des de les primeres pàgines i, tot i trobar-lo bastant desagradable, ens ha transformat ràpidament i, potser, ja no tornarem a ser els mateixos.
Si hagués de classificar-ne el gènere literari, sens dubte que el portaria a la categoria dels llibres d’autoajuda i inclús els compararia a una mena de catecisme, a l’estil de la doctrina apresa de petit, amb pautes de comportament i moments de ritual.
En aparèixer la Covid-19, hem recuperat les ablucions habituals en tantes religions, allò de rentar-nos sovint les mans; fer examen de consciència, repassant la nostra rutina i com un adminicle ritual, l’antiga mantellina o la kipà hebrea, la mascareta ens acompanya i fins li hem fet un lloc per guardar-la a l’entrar a casa, a l’estil dels lararis romans.
Potser el més molest ha estat, com a animals socials, la limitació de les reunions o l’aïllament, potser portada en certs aspectes a l’extrem, però molts han apreciat recuperar l’equilibri amb la llar, el teletraball, l’abolició de feines innecessàries, o la intimitat familiar en certs moments, que en la nostra facilitat per aparentar, sovint convertim enterraments, casaments o aniversaris en fira de mostres de les pròpies vanitats, despullant de tot sentit la finalitat de l’acte.
La pandèmia ens ha descobert com és de sàvia la natura, que ni la ciència ni la tècnica ho poden tot, que el cos humà és vulnerable i que la meitat de les coses que creiem imprescindibles o que són intocables, no serveixen per a res, que el valor no està en el preu, sinó en les coses més simples.
M’aventuro a pronosticar un final del llibre sorprenent. Segur que al darrer capítol, aquell de la vacuna salvadora que tot ho pot, serà desagradable, amb una llarga cua de pares atribuint-se mèrits, amb repartiment de Nobels, sobre exaltació de valors dubtosos, mitges veritats i amb una part de la humanitat més terraplanista encara, negant-se a ser vacunada i proclamant complots còsmics; una altra part reclamarà durant tot el que li resta de vida compensacions econòmiques per les conseqüències, sorgint la associacions de víctimes, que demanaran el vitalici conseqüent.
Però l’endemà de tot plegat, la majoria continuarà fent el que feia, tornant a les males costums, que això no ha estat res, i uns pocs canviaran el seu estil de vida, uns cercant l’equilibri, extraient-ne els ensenyaments essencials; d’altres potser amb excés es tornaran apocalíptics i viuran la resta dels seus dies en alerta i preparats per a la imminència del proper desastre.
I molts ens sentirem alliberats, posarem ordre al cervell i podrem escriure d’altres coses, inclús desgràcies si volem.
Podrem continuar el to tràgic, que el cor, el càncer i la carretera continuaran assotant el trist món dels rics, mentre la fam, les febres i les fòbies continuaran apagant vides en l’alegre món dels països pobres.