De Maragall a Colau: de ser olímpics a clandestins


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

En Cobi està de baixa, porta temps en depressió, des del 2015 no se’l veu, algun vespre mormola entre dents allò de Amigos para siempre i, entre llàgrimes, pica de mans.

La Barcelona Olímpica no va néixer com un bolet, a l’antiga Rosa de Foc, on els anarquistes d’idees aprenien l’esperanto i practicaven la gimnàstica, l’atletisme, els banys de mar o el futbol, fundant clubs que es deien Sparta, Júpiter, Iberia, Europa, L’Avenç. L’ideal de l’esport estava ben estès, tot i que es va malmetre en la misèria de la postguerra, quan mancaven forces i aliments, malgrat aquella Educación y Descanso, fundada el 1939, que estava inspirada -i amb l’ajuda d’assessors- en l’Opera Nazionale del Dopolavoro de Mussolini, i en la Kraft durch Freude de Hitler.

Seria de la mà de Joan Antoni Samaranch que aquell esperit esportiu de base emergiria amb força.

Samaranch el proscrit, del qual alguns donen gràcies a la Covid per haver deixat oblidat l’incòmode centenari del seu naixement fa poc, va ser qui, el 1967, va ser nomenat Delegat Nacional d’Educació Física i Esports, i qui engegà la campanya Contamos Contigo, promovent l’esport com a font de salut, fomentant la construcció de nombrosos equipament esportius a tot l’Estat.

L’empenta olímpica del 1992 va deixar a Barcelona i Catalunya instal·lacions esportives i equipaments i un bon nivell tant a l’esport de competició com al de base, un fil que a Barcelona ciutat va alimentar-se al llarg de vint anys.

El canvi de signe en el govern municipal el 2015 va marcar una bipolaritat en la pràctica de l’esport que, en els darrers temps de pandèmia, s’ha aguditzat.

Per una banda van continuar a bon ritme els projectes anteriors; per l’altre, la ciutat embogí de carrils bici, zones de vianants, restriccions de trànsit i les curses de carrer amb els seus talls saturaren fins al col·lapse el calendari de festius barcelonins.

Per l’altra, les restriccions a la pràctica de l’esport en instal·lacions, gimnàs, piscines, tot esport de base, interromput bruscament per la pandèmia, no s’ha vist compensat per una obertura protocol·litzada com correspon a la categoria de la ciutat.

Als equipaments municipals, i amb els d’esports caldria sumar-hi casals que fan activitats per a la salut o les biblioteques, tot això s’ha vist agreujat, enfront del lleure privat de consum i restauració, permès fins a altes hores de la nit mentre, en ple juliol, les piscines restaven tancades.

L’esport és salut, la seva pràctica activa els bons hàbits, no cal que tots siguem olímpics o maratonians.

Es tracta d’un dret de la ciutadania a la vida saludable, que no és només desplaçar-se en bicicleta o córrer per la ciutat o anar amb un patinet elèctric.