En Juanjo i aquell rei


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

En Juanjo es deia Juan José Fernández Pérez, havia nascut a Barcelona i vivia al carrer Manila. Fill de pares asturians, la germana bastant més gran que ell, s’havia ben casat amb un industrial català, “El Torras” li deia ell, que, d’infant i preadolescent, se l’emportava a estiuejar a Cadaqués. I amb catorze anys el va col·locar a la seva editorial.

En Juanjo i jo érem la nit i el dia, però durant uns quants anys, l’inici de l’adolescència, érem inseparables.

Ben diferents en tot, ens aplegaven diverses coses, a més de l’edat de poques setmanes de diferència: l’afició per escriure, la vocació muntanyenca, l’aversió al futbol, ser companys d’estudis i, sobretot, ser considerats el terror de professors i no professors, amb un reguitzell diari de facècies i rebequeries que ara en tindríem per escriure un llibre. La nostra simple presència ja incomodava a molta gent només neguitejant-los per quina n’estaríem pensant de fer o de dir.

Tot plegat va durar quatre o cinc anys, des dels dotze o tretze als setze o disset. Els primers anys compartíem diàriament la vida, intercanviàvem relats, descobríem autors com Vargas Llosa, Marcuse, Pavese, Candel, Kafka o Bretch i ens delectàvem amb el cinema de Passolini, Visconti o Rosi. En canvi, en els darrers anys ens vèiem més espaiadament, fins que cadascú va seguir la seva vida, com corresponia a persones amb tarannàs diametralment oposats.

D’en Juanjo en vaig continuar sabent alguna cosa a través de companys o d’algun professor, també per la seva trajectòria, prou pública.

Del seu esnobisme inicial, Boccacció i Cadaquès, Pedralbes i la Fórmula 1, va passar al àcrates selectes, que en el fons no hi havia tanta diferència, incorporant-se al que en deien contracultura.

En Juanjo Fernández escrivia a Ajoblanco en l’època daurada compartint pàgines amb el Luís Racionero, Ramon Barnils, Quim Monzó, Federico Jiménez Losantos, Karmele Marchante. Després, seria Director de la renascuda Soli, l’antiga Solidaridad Obrera, que en franquisme havia convertit en Solidaridad Nacional i que havia recuperat de nou la CNT, però que no va reeixir.

Si una cosa tenia en Juanjo és que era agosarat, sense pèls a la llengua i un tant provocador. El juny del 1982, a les portes del campionat mundial de futbol celebrat a l’Estat espanyol, el del ridícul ninot del Naranjito, amb el seu nom i cognoms de Juan José Fernández Pérez, va signar un article titulat Junio de los Mundiales y agosto de las multinacionales, que va sortir publicat a Punto y Hora de Euskalerria.

Era el tal Punto y Hora de Euskalerria, un setmanari fundat el 1976, que va publicar-se fins el 1990, editat primer a Pamplona i després a Donosti, bilingüe euskera i castellà, que va partir censura, clausures, segrestos, atemptats de cossos parapolicials, multes, tant en els governs de l’UCD com del PSOE.

L’article en qüestió atacava la matussera organització d’uns mundials de futbol de cara al negoci i lucre d’uns quants i no deixa res dret. En concret, podem llegir textualment què deia sobre la Monarquia, segons la sentència definitiva del recurs presentat, dictada per La Sala Primera del Tribunal Constitucional compuesta por don Francisco Tomás y Valiente, Presidente, y don Femando García-Món y González-Regueral. don Carlos de la Vega Benayas, don Jesús Leguina Villa, don Luis López Guerra y don Vicente Gimeno Sendra, Magistrados i publicada al BOE 52 de l’1 de març de 1990:

«Spain is not different?, del uso por los políticos (en especial los dictadores: Mussolini, Hitler, Franco, Videla,…) del fútbol espectáculo y de los grandes acontecimientos deportivos casi no hace falta hablar, de tan sabido. Este Mundial va a servir para hacer aún más propaganda del Rey Español representándolo como la democracia en persona: Por supuesto ocultará que la monarquía fue restaurada por Franco. Se ocultará también la foto de Juan Carlos presidiendo el mitin fascista en la Plaza de Oriente, justificando los fusilamientos de opositores en 1975, atacando la democracia europea. Dicen que la memoria no es política. Por lo visto tampoco es político de que haya quien esté en la cárcel (Amuriza, Idígora y Gorostidi) por disentir del Rey. A lo mejor no decir «amén» a todo lo que digan y hagan el Borbón y su Corte es antidemocrático. A lo mejor resulta que el “Eusko Gudariak” es un himno fascista. En cualquier caso los presos políticos, el pasado fascista del Rey, las bases y composición de esta monarquía, el ruido de sables, y lo que haga falta se esconderán bajo la alfombra. España es una unidad… ¡perdón!, es una democracia ejemplar, donde el pueblo está unido en torno a un Rey demócrata de toda la vida».

Òbviament en Juanjo no era nacionalista basc, ni molt menys, de fet, les relacions amb la revista tampoc van ser estretes.

Però ell va haver d’afrontar les imputacions de la fiscalia i l’estreta vigilància a la que seria sotmès, abandonant fins i tot al país, marxant una temporada a Gran Bretanya, illes de les quals era un fervent admirador ja d’adolescent. 

El novembre de 1987, la sentència, duríssima, el condemnava per haver escrit aquest text, a sis anys de presó. Un seguit de personalitats com la llavors diputada comunista al Congrés Cristina Almeida van iniciar una campanya de suport, que tingué un migrat resultat mediàtic en ser ignorada pels grans de la comunicació, afegint a un Juanjo sense vocació de líder ni de màrtir, negant-se a postures públiques d’heroïcitat.

Finalment com hem vist el Constitucional acordava el 1990: Declarar la nulidad de las Sentencias de 19 de octubre de 1987, dictadas por la Sala  Segunda del Tribunal Supremo en el recurso de casación núm. 2.479/1984, manifestant que el text s’ajustava a la llibertat ideològica i d’expressió.

No vaig saber res més d’en Juanjo, va ser en un sopar entre lletraferits cap al 1999, que coincidint amb gent que provenia d’Ajoblanco i la seva corda, va aflorar el seu nom a la conversa.

Va ser llavors quan vaig saber que en Juanjo feia anys que era mort, havia mort de Sida, sembla ser sense que n’estigui segur, cap al 1991, quan encara no havíem fet quaranta anys.

Aquests dies, i si sé el perquè, m’ha tornat al cap en Juanjo, en especial quan llegeixo a les xarxes els comentaris i les veritats.

De joves era poruc de mena i no ho amagava, era ja un antiheroi, menyspreava als altres companys que es feien el gallet, les bravades i les bregues, tot plegat ho hauria pogut aprofitar i fer-se un nom, com van fer altres en situacions semblants, però ell només volia continuar escrivint en llibertat i que tot allò era absurd com una obra d’aquell Ionescu que havíem descobert d’adolescents.

Quan parlem d’abusos, quan parlem de delictes, sempre anem a parar als diners, les faldilles, la bona vida, quan la pitjor de les atrocitats que es poden cometre és divulgar la mentida, enganyar, vetar la llibertat d’expressió o impedir donar l’opinió, perquè no hi ha res sagrat, més, que la llibertat.