Accidents de muntanya: vulnerabilitat i susceptibilitat
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)
Encara que l’edat i la salut no m’ho permeten, ni les cames m’ho aguantin, cinquanta anys d’excursionista, amb la motxilla a l’esquena, em donen certa perspectiva en temes de muntanya.
Consultant cada dia digitalment la trentena de diaris locals i comarcals que hi ha a Catalunya, no puc més que posar-me les mans al cap per la quantitat d’accidents de muntanya dels que es parla aquest estiu.
Dic accidents de muntanya? És per anomenar-los d’alguna manera, i ara no entraré en la dinàmica de discutir sobre els que emprenen la pujada a l’Aneto en sabatilles de córrer o els que es pensen que les crestes pirinenques són pistes de macadam.
A la muntanya el risc zero no existeix, però es tracta de reduir-lo al màxim mitjançant la previsió, l’equipament, l’experiència o inclús el saber que n’hi ha prou i donar mitja volta.
Però els accidents que llegeixo, no són els que estem acostumats, en alta muntanya, en condicions adverses, que cada any hi seran i parlem de cims majors. A mi el que em sorprèn és la quantitat d’intervencions de bombers i altres serveis d’emergències, actuant poc menys que al Parc Güell, i no exagero, i per circumstàncies, a vegades, que són ridícules.
Fa més de quaranta anys, en un avenc de Begues, un company es va fer un tall profund, sagnava; érem a hora i mitja llarga del poble. Uns el vàrem portar al metge mentre la resta recollia el material, El metge el va atendre, li aplicà la primera cura i li injectà un calmant potent. Ja tots reunits agafàrem el proper cotxe de línia, arribàrem a Barcelona i d’allà al portàrem al Clínic i buscàrem una cabina per avisar a la família.
No fa pas tant, cosa de vint anys, un veí meu caminador no havia pujat mai a Montserrat a peu, vàrem anar-hi i sortírem de Barcelona a les sis del matí. Era el migdia quan portàvem sis hores i un bon ritme, li va petar el menisc en un corriol, a cosa d’un quilòmetre d’un camí ample, i a coll i be, com vaig poder i amb molta estona, vaig acompanyar-lo fins el camí ample, la pista, on ja veuríem que fèiem, si trucàvem un taxi, o l’anava a buscar al poble i el venia a recollir. Era dissabte i per sort passà en cotxe un tècnic d’una pedrera propera, l’aturàrem i amablement ens portaria fins al metro a Cornellà, on el meu amic ja no es veié en cor i amb un taxi, a les dues de la tarda, érem a casa, acabant l’aventura i començant, ell, els metges.
He explicat l’aventura en dos temps, una quan no hi havia mòbils i l’altre ja em mòbils, però amb la responsabilitat de no mobilitzant recursos quan pots resoldre el problema.
En una altra pujada a Montserrat, de les darreres que vaig fer a peu, anàvem tres i un tenia tal nafra al peu que va quedar-se en una benzinera passat Terrassa a quarts d’una de la nit i va trucar a un taxi per retornar a Barcelona.
Fa molts anys vaig formar part dels Grups de Rescat de Muntanya de la Federació, érem pocs, voluntaris. La Creu Roja tenia una secció alpina i els Bombers no estaven especialitzats en rescats, però eren molt eficients. Recordo encara la polèmica amb una família que pretenia que els Grups de Rescat de Muntanya sortissin a buscar l’avi que se’ls hi havia perdut a Collserola, com si fóssim voluntaris per a aquestes coses!
Aquest estiu, on la situació ha provocat unes vacances de proximitat, almenys pels que n’han fet, els rescats han estat a l’ordre del dia, però realment, tots calien?
El mòbil ens serveix per a tantes coses, com fins per a distreure’ns si estem avorrits, ens facilita tant la comunicació, estem tant hiperconnectats, que sembla que una trucada ens ho resoldrà tot, quan de vegades, amb una mica de seny, ni ens caldrà marcar el número, almenys el 112 d’Emergències.