Neoteletreballadors rurals


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Deia Petra Kelly, fundadora d’Els Verds alemanys: “Tothom vol tornar a la natura, però ningú vol anar-hi a peu”.

Pensava que no caldria escriure de nou sobre el teletreball, però la cosa encara cueja perquè les estadístiques de molts pobles indiquen pujades significatives al padró. Gandesa mateix esmentava un augment de cent ànimes, en un cens de tres mil. 

El fenomen hippi o els neorrurals de fa dècades es va desinflar en pocs hiverns i els que van resistir-hi va ser emparats en feines ben concretes, sovint relacionades amb el turisme o els visitants. Només conec un cas, el del meu cosí, que va marxar fa gairebé mig segle a la Cerdanya, amb la família, a criar vaques i encara continuen allà, ells i les vaques. 

Els primers freds de la temporada, amb aiguat, talls de carretera, de fluid elèctric i avaries de telèfon per la tempesta, potser farà treure la idea del cap a alguns que ja la tenien coll avall.

Les incidències són bastant majors que a la vida urbana i molt més difícils de reparar. Una avaria no se soluciona en dos dies, quan el tècnic està a cent o dos cents quilòmetres, com tampoc la manca de folis, de tabac, de sucre o d’un model de fluorescent, si no en tens un bon estoc de recanvis. O també per a una clau o un rotlle d’esparadrap has de fer cinquanta quilòmetres. I, si els trobes més a prop, la gamma de productes a escollir és minsa.

Les meravelles del camp, primaveres i estius, donen pas a tardors i hiverns, a dies curts i nits molt llargues.

Al medi rural hi ha poca socialització personal i un estil de vida que, a nivell positiu és solidària, però en la vida de poble, on no es viu d’aparences i tothom ho sap tot de tothom, la intimitat és molt diferent a la de ciutat, on en una escala no coneixes a la majoria de veïns, de vegades ni de vista i de ben pocs en saps el nom o a què es dediquen.

La vida a la ruralia amb nens pot donar bons resultats per a ells, però quan a cicles superiors o a la universitat s’han de desplaçar centenars de quilòmetres, ja són figues d’un altre paner. El mateix que quan hom es fa gran i les visites a l’especialista són més constants, cada visita al metge és temps i quilòmetres.

Un inconvenient de viure a fora, en una casa que normalment és més gran del que et cal, és poder estar tranquil en ponts i caps de setmana i no carregar-te de visites amb dret a manutenció i llit, però això ja depèn de cadascú.   

Potser sí que alguns, sense condicionants familiars i amb algun tipus de feina, faran com els jubilats, que durant el bon temps marxen a la segona residència i els hiverns són al pis de ciutat.

Alguns amics meus, traductors, correctors, editors, gent que escriu, quan m’allarguen la tarja de visita veig que consten dos domicilis, l’urbà i el rural.

Però no us enganyeu, a la curta o a la llarga, fora de la ciutat s’hi estan el mínim, que totes les civilitzacions i com més s’avança encara més, són urbanes. I la qualitat de vida té molts paràmetres secundaris que cal valorar.