Sense fira ni atraccions: la part invisible de la Covid


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Ensopit de mena, gens amant de les sorpreses i sempre patidor, les emocions fortes no em motiven i els parcs d’atraccions no eren, ni de petit, llocs que em motivessin massa. Però entenc que en qualsevol festa major, la part lúdica de les atraccions de fira li fan d’acompanyament i, essencialment per a la gent menuda, són un ornament predilecte per a la festa.

A vegades penso en l’anacronisme de les fires d’atraccions mòbils; sovint m’horroritza, malgrat la normativa legal exigent, la seva fragilitat; em commou la feinada de muntar i desmuntar tots els aparells per unes efímeres jornades de funcionament.

També la vida del firaire em causa neguit: sempre amunt i avall, treballant quan els altres es diverteixen, fent festa quan el món s’avorreix. I, essencialment, em crida l’atenció com, en un segle en què els grans parcs temàtics de les multinacionals de l’oci els tenim a la distància d’un cop de roc (podent anar en un cap de setmana als millors parcs, almenys europeus), els firaires, en constància, continuen apropant a qualsevol barri de la ciutat, a qualsevol poblet petit, la seva barraca de fira, els seus autos de xoc, o la giravolta innovadora d’un braç mecànic. Encara que em fa l’efecte que les atraccions intemporals, les de sempre, són les que continuen tenint més adeptes, perquè els nens, i les nenes, sempre seran, nens i nenes.

Conec una mica el món dels firaires, un univers que des de fora pot semblar idíl·lic, però que per dins és una veritable jungla.

És una lluita per la supervivència i un veritable trencaclosques alhora de negociar amb ells. És un món on d’arribar un minut abans pot dependre l’èxit o el fracàs, on no hi ha lloc per a les debilitats i s’han d’aprofitar totes les oportunitats seguint unes regles no escrites, però per a ells inviolables.

La pluja és un mal amic dels firaires, més que el fred que també ho és.

Els hiverns poques festes majors, menys fires; a l’estiu treballant dia sí i dia també, una feina que té trets estacionals i que, en el ram, alguns fan al novembre la seva darrera festa major i no tornaran a engegar fins a la primavera.

Als firaires l’hivern se’ls hi ha fet molt llarg. Enguany han viscut el confinament amb l’esperança que arribés el bon temps i el mal son restés enrere, però el despertar ha estat traumàtic, com un castell de cartes, els somnis s’han esfondrat, totes i cadascuna de les festes s’han anat anul·lant i per adobar-ho, les mesures de protecció fan impossible que la seva activitat, tot i desenvolupar-se a l’aire lliure, pugui reempendre’s i molt menys trobin un edil que es responsabilitzi d’autoritzar la seva instal·lació.

Els firaires aviat farà un any que no treballen, solen ser petits nuclis familiars, però fa un any que no entren diners al calaix.

Continuen sent invisibles a tothom menys per Hisenda, ningú els veu quan arriben, ningú quan marxen, i quan no estant funcionant, ningú no sap on són, ni tampoc ara, que tot i ser un dels col·lectius més afectats per les restriccions, tot i que tothom se sent afectat, perjudicat i fins alguns menystinguts i vexats per la situació, d’ells gairebé no s’han escoltat més que breus però desesperades queixes.

Veritablement el món s’ensorra, els crits i les exclamacions de dolor, amb justícia, s’escampen per tot arreu.

Els firaires són un dels molts col·lectius que no surten de l’anonimat, són invisibles, i entomen el mal des de la primera fila dels afectats, que tot plegat això de la pandèmia és un iceberg, només veiem una petita part afectada i és la més afavorida, la que sura per damunt de l’aigua de l’oceà.