Els estels de la Michelin


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

El cel no és igual de blau cada dia, ni a tot arreu. Les estrelles tampoc estant uniformement repartides en el firmament, diuen que la missa va per barris, i d’estrelles, almenys aquelles de la Guia Michelin, també.

Aquesta setmana, l’Hosteleria, amb majúscula –sobretot pel preu– ha estat de repartiment i, sota un criteri esotèric que la gent de barriada no podem arribar a entendre, s’handistribuït , de la manera que ho facin, les estrelles Michelin, que uns diuen que són una distinció a la qualitat i l’excel·lència dels establiments de restauració, i d’altres afirmen que no n’hi ha per a tant, però que són molt útils a l’hora d’apujar la nota i garbellar la clientela.

Com el blau del cel o les estrelles del firmament, a la ciutat de Barcelona i dins la Guia Michelin, és on més es noten la diferència de les estrelles. Se n’han repartit trenta dues entre vint-i-dos establiments, una estrella i un establiment més que l’any anterior.

La concentració estel·lar recau sobre el Districte de l’Eixample. Aplega onze establiments, la meitat, i disset estrelles (53%), entre ells un de tres i quatre de dos.

Ciutat Vella n’aplega quatre, com Sarrià-Sant Gervasi. Sant Martí, Sants-Montjuïc i Les Corts es conformen en un, i ni Gràcia, Sant Andreu, Nou Barris, Horta-Guinardó tenen cap restaurant representat a la insigne guia.

Mirant-ho per barris, potser a algú les estrelles Michelin li serviran per oferir índex de gentrificació i altres indicadors: quatre a la Dreta de l’Eixample i quatre més a Sant Antoni; tres a Galvany;  dos a l’Antiga Esquerra de l’Eixample i al Gòtic i un a Bonanova, Nova Esquerra de l’Eixample Les Corts, La Barceloneta, Poblenou-Diagonal Mar, Raval i Poble Sec. 

Si analitzar-ho pot dir molt, l’anàlisi pot continuar per l’àrea metropolitana de Barcelona, on només al Masnou i a Santa Coloma de Gramenet hi ha restaurants guardonats.

Res a les primeres poblacions catalanes com que passen dels cent mil habitants com Terrassa, L’Hospitalet, Badalona, Sabadell, Mataró… la resta d’estrelles, o són en nuclis molt turístics, com Cambrils i alguns racons de l’Empordà, o les estrelles Michelin apareixen dalt d’un cingle d’accés remot i oblidat, petites poblacions gens de pas i rara avis que denoten el sorprenent que pot ser el món de la restauració i donen exotisme al llistat.

Mentre, com cada any, mitja humanitat morirà de fam, l’altra de colesterol; milers de persones del món gras, les vaques grasses del somni egipci de Josep, continuaran fidels a la cuina de sempre, sense escarafalls ni floritures, tampoc pressupost al cap o a la cartera, per seguir les recomanacions de l’obès arrebossat de pneumàtic que pretén marcar normes al sentit del gust, quan els sentits dels humans estan més sotmesos als instints que a les etiquetes.