S’acaba l’any, però no la misèria


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Quan arriba la diada de Sant Esteve i les redaccions dels mitjans estan mig buides perquè els aposentats en l’ofici –no és que l’ofici doni per massa aposentaments– estan de vacances, el recurs d’aquests dies per omplir continguts són els resums de l’any, avorrides i interminables llistes de defuncions, accidents, premis, nomenaments i coses ben sabudes, que venen a ser com anar a explicar-li al lector la seva pròpia vida.

Com cada any, el passat, l’anterior i l’altre, o com el que ve i el que vindrà, s’acaba l’any, però no la misèria, perquè el primer de gener l’aire, l’asfalt, els arbres, els cotxes o els mals de cap, són els mateixos que ja teníem el dia 31 de desembre, si en tot cas algú morirà o també algú naixerà a contrarellotge per fer-se la foto del primer “bebé” de la província, ciutat, comarca o tribu i al carrer algunes caques de gos seran noves, fresques –o calentes segons es miri– d’aquella mateixa nit, pels altres, els pobres, seguiran sent pobres, els rics continuaran sent rics i el veí que no saluda, continuarà igual d’antipàtic.

La vacuna contra l’epidèmia continuarà sent una cosa llunyana, de fotografia i roda de premsa. Al ritme de 60.000 vacunes setmanals i dosis doble al cap de 21 dies, si un oficial de segona interí de banca o companyia d’assegurances fa números, el més probable és que fins ben entrar el 2022 no li clavin la xeringa per primera vegada-

Per tant, tranquil.litat, que la cosa va per a llarg, res d’alegries immediates i encara hi ha per molts rius de tinta.

I mentrestant les restriccions, que és una manera d’anomenar a les reduccions o limitacions. Perquè no tenen res a veure amb les restriccions dels anys 40, les dels meus avis i pares, de les que jo en vaig conèixer la cua. Aquelles sí que eren restriccions de debò, perquè no hi havia ni llum, ni gas, ni menjar, ni un rosegó de pa que afegir a un plat d’aigua calenta que feia les funcions d’una escudella.

Ara les limitacions continuen i cal anar recordant sovint que no són un caprici com les regles d’un joc de rol, sinó mesures profilàctiques que ens protegeixen d’una realitat molt més bèstia i irreversible, que només a Catalunya ja se’n va, en número de morts, als nou mil, o que al món rasca els dos milions de difunts.

Amb tot hi ha qui s’encaparra en acomiadar l’any fent una festa.

És com si un any fos personificat, com si fos un cosí que marxa a l’altra punta del món, i allargar la festa per rebre el nou any, com un cunyat que torna de la “mili”, pensant que arrencant un full de calendari tindrà un remei tant ràpid i eficaç com les “Purgues de Benito” oblidant la sàvia dita que la processó és molt llarga i el ciri molt curt.

Sembla que l’epidèmia hagi afectat a uns més que els altres, mentre uns estan encantats amb el teletreball i el confinament perimetral que els “obliga” a estar-se sacrificadament a la segona residència la meitat dels dies de la setmana. Altres, calladament, passen hores i hores a casa seva, sense feina, o treballant molt esporàdicament, sense que ningú no se n’adoni del seu drama.

Col·lectius nombrosos, els taxistes per exemple, que feia un any havien paralitzat la ciutat per regularitzacions pròpies del sector, que havien arribat a ocupar els carrers durant dies, ara s’han de conformar a treballar uns pocs dies a la setmana, per una xifres ben modestes i afrontar els pagaments de la millor manera que poden, com ho han hagut de fer els transportistes, els pescadors o dotzenes d’oficis.

Som un país de bars, el bar sol ser per a molts l’eix vital i el lloc de trobada, sigui esmorzant o dinant, sigui en la cervesa del capvespre o en totes les circumstàncies alhora.

I si és ben cert que els bars i l’hostaleria han estat en termes econòmics, un dels sectors castigats –ni l’únic, ni el que més– si és cert que sent un sector sobredimensionat i sovint saturat, és el que la cridòria i la protesta s’ha fet més evident.

A l’Estat hi ha un establiment per cada 175 persones, a Barcelona, el gener de 2020, la xifra era d’un per cada 172 barcelonins, però si sumem musicals, pubs i discoteques, seria cada 154, amb saturacions com al Districte de Ciutat Vella on toquen a un bar per cada 73 habitants contra Horta Guinardó que és un cada 317.

Això vol dir que l’afluència als bars és turística?

Només en comptades zones i encara i així també estan saturades, perquè les ciutats turístiques franceses o italianes tenen un establiment per cada 300 o 350 habitants o a Alemanya, un per cada 500, amb unes rendes molt superiors a la nostra.

Turisme? En tota la ciutat de més de deu mil establiments, 730 són cadenes, generalment de menjar ràpid, en canvi el 90% estan en mans de famílies i autònoms locals, i respecte a la clientela, del total de la caixa de la restauració a Barcelona un 80% prové del client autòcton.

El promig anual que entre tots deixem a bars, cafeteries i restaurants ve a ser de 1.500 euros a l’any, qui molt més, qui ni cinc, pel que és fàcil calcular d’ingrés mitjà brut per establiment: les despreses de lloguer, els dos, tres, quatre o més sous que sortiran de cada local i la resta de despeses d’explotació ja dependran, d’altres factors.

I mentre els batalls de la campana toquin les dotze de la nit en el canvi d’any, molts restauradors maldaran, amb justícia, per la pèrdua d’ingressos en una nit que tothom sol ser generós i de màniga ampla.

Cadascú culparà a qui vulgui: al virus, als metges, als polítics, potser també als periodistes, però potser algú ha de tenir la valentia d’escriure i denunciar que massa sovint es donen casos que ni que sigui en una barriada treballadora i de gent modesta i humil, apujar cada dia la persiana per fer ofertes d’ampolles de cervesa a un euro, no els converteix en empresaris, sinó potser en enterramorts del seu propi negoci, el mateix que aquell que davant la bitlletera plena del turista, s’ha passat anys rebutjant el client local.