Cent anys del Desastre d’Annual

JOAN PALLRÈS-PERSONAT (text)

Ben absent durant la Guerra del Francès, on la guerrilla civil havia estat la gran protagonista, derrotat una i altra vegada a les guerres americanes, l’Exèrcit espanyol, durant el segle XIX, només havia brillat en les sagnants carlinades, guerres civils on els morts els posava al poble.

Dins del mateix Exèrcit la situació grinyolava. Era un ascensor social on els més agosarats podien fer fortuna. Primer, al segle XIX a les Amèriques, els Ayacuchos en deien, que en pocs anys assolien els graus més alts de la milícia. El que van ser després els africanistes al segle XX, quan perdudes totes les colònies, Espanya es va llençar sobre la veïna Àfrica, que havia ignorat des de l’època de Carles I, més atreta per el somni –i l’or– americà. Una riquesa que lluny de revertir en el país i el poble, l’espoliava, creuava l’Atlàntic i anava  a pagar l’aventura europea d’ocupació a Flandes, Nàpols, el Milanesat i altres punts del continent i la Mediterrània.

La presència portuguesa, després espanyola, a Ceuta, data del 1415.

La dinastia Alauita, governant a Marroc des de la nova independència el 1956, ja ho havia fet entre 1666 i 1912, quan la nació es va convertir en Protectorat, repartit entre França i Espanya, que ja venien des del segle XIX tractant el país com a colònia.

Des de 1848 els marroquins havien plantat cara, durant anys van protagonitzar nombrosos i sagnants enfrontaments amb els espanyols, que remeteren després d’una guerra llampec, la Guerra d’Àfrica, 1859-1860, campanya del general Leopoldo O’Donnell, amb militars com Antoni Ros de Olano o Joan Prim.

Van ser uns mesos on es va viure a la Península com una mena de paranoia col·lectiva de l’opinió pública, que seguia enfervorida la guerra i que va resultar beneficiosa per a Espanya, llegat de la qual el nomenclàtor barceloní conserva encara el nom de les tres batalles més importants: Castillejos, Tetuan i Wad-Ras.

Incidents armats sempre van haver-hi, alguns veritables guerres, com la Guerra de Margallo o Primera Guerra del Rif, aquesta vegada no contra el sultanat com la Guerra d’Àfrica, sinó entre la guarnició de Melilla, comandada pel general Juan Garcia Margallo, i uns 6.000 rifenys, de 39 càbiles. La guerra va començar el 3 d’octubre del 1893 i va acabar amb el Tractat de Fez el 25 d’abril de 1894, fent pagar als rifenys vint milions de pessetes en indemnitzacions.

La Setmana Tràgica

Una altra guerra, la Guerra de Melilla, entre juliol i desembre del 1909, va mostrar la cara més descarada del conflicte: la utilització de l’Exèrcit per a mantenir el control de les extraccions mineres al territori, o sigui, la corona i els militars al servei d’una petita oligarquia econòmica que era qui realment controlava el país.

Una de les conseqüències d’aquesta guerra va ser la mobilització de reservistes, molts casats i amb criatures, que va culminar en un alçament popular, la coneguda Setmana Tràgica entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909, amb centre a Barcelona, amb més de cent morts, cinc execucions, 200 desterrats i una repressió ferotge.

Just al dia següent d’esclatar la Setmana Tràgica, el 27 de juliol de 1909, va tenir lloc la batalla o el que és conegut historiogràficament com el Desastre del Barranco del Lobo. El rifenys hostilitzaven les mines, atacaven als treballadors espanyols, seguien després hostilitzant l’Exèrcit amb franctiradors des de les altures i, al final, sortia de Melilla una expedició de neteja.

Quan el regiment de Caçadors de Madrid, comandats pel general Guillermo Pintos, varribar al lloc conegut per Barranco del Lobo, patiria una emboscada. Hi va morir el propi general amb 153 morts més i 600 militars, tropa o comandaments, ferits.

Va ser una veritable carnisseria.

Fins el 1927 es mantindria la situació de guerra, una guerra en la que Espanya faria servir armes químiques, també usaria la naixent aviació, o els primers carros de combat de l’Exèrcit espanyol. Una guerra que li costaria 26.500 baixes, més o menys els mateixos que França, també implicada com a metròpoli co-colonitzadora en el territori, i que per part marroquí s’entima amb un cost de vides un xic superior a cadascuna de les metròpolis, però molt inferior la suma.

Si el 1909 Bu Hamara, l’Home de la Burra, va ser un dels cabdills rifenys, empresonat i mort a la presó del sultà poc després, ara seria Abd-el-Krim, el cabdill militar berber.

El desastre d’Annual

Entre el 22 de juliol i el 9 d’agost de 1921 va tenir lloc el que la historiagrafia espanyola coneix com a Desastre d’Annual. Des del mes de gener d’aquell any, el general Manuel Fernández Silvestre, des de Melilla va establir posicions per dominar la badia d’Alhucemes. A primers de juny és atacat per les forces d’Abd-el-Kim i aquestes comencen a recuperar les posicions establertes pels espanyols.

En atacs com a Sidi Dris arriben a anihilar tota la tropa espanyola, també a Monte Abarrán, el 22 de juliol cau Igueriben, defensada per 350 soldats a les ordres del Comandant Benitez, que resistien el setge des del dia 17. Ara s’apropaven a Annual.

El 22 de juliol de 1909 hi havia a Annual uns 5.000 defensors, 3.000 espanyols i 2.000 de tropes indígenes. Eren tres batallons i divuit companyies d’infanteria, tres esquadrons de cavalleria, cinc bateries de soldats d’artilleria, que s’enfrontaven a 18.000 rifenys armats uns tres mil fusells màuser i la resta amb espingardes i materials diversos.

Tota aquesta tropa tenia menjar per a quatre dies i munició per a un sol dia, però no tenien aigua. Davant d’aquesta perspectiva el general va disposar evacuar la posició, però a la matinada, per ràdio, el propi alt comissari del protectorat, general Damaso Berenguer, els comunica que hi enviava reforços, i una hora més tard comuniquen de nou amb Berenguer i el ministre de la guerra, Luís Marichalar, dubtant entre retirar-se o esperar els reforços que no veien clars.

A trenc d’alba el general Fernàndez Silvestre reuneix per segona vegada als oficials i exposa els dubtes, però sabent que tres columnes enemigues, de 2.000 homes cadascuna, venien directes cap a la posició, opta per marxar cap a Ben Tieb i, sobretot Dar-Drius, amb aigua i condicions òptimes per emparar una tropa tant nombrosa com la que porta.

A les 11 del matí comença la retirada, van dos combois, el de mules i impedimenta, i el de tropa, amb els ferits i l’armament pesant.

Però quan surten del campament, els rifenys ja han ocupat les altures, una part de la policia indígena es passa a l’enemic assassinant als oficials espanyols, i als primers trets els dos combois es barregen, van homes, mules, materials, tothom corre endavant, abandonen ferits i carros, és la desbandada de la tropa i la cacera de l’home per part dels franctiradors i, encara sort que Comandant Llamas amb els seus homes, des d’uns turons cobreixen un flanc i alguns oficials contenen la calma entre les seves unitats.

La desbandada és vergonyosa i amb centenars de morts, del propi general Silvestre no se’n va saber mai més res, ni es va trobar el seu cadàver. Tant a la desbandada anaven, amb els oficials corrent i abandonant-ho tot, fins es treien les estrelles i qualsevol distintiu, que ni a Dar-Drius van aturar-se, amortint encara la carnisseria que produïen els rifenys.

Algunes actuacions tant heroiques com ben organitzades per part del Regiment de Cavalleria Caçadors d’Alcantara número 14, que precisament manava el tinent coronel Fernando Primo de Rivera, germà del futur dictador, que primer amb metralladores i després amb càrregues de cavalleria van contenir l’avanç dels atacants.

En el 14 de Cavalleria, de 691 genets, van morir-hi 471, però van permetre als supervivents arribar al campament de Monte Arruit, pitjor posició defensiva que Dar-Dris, però més favorable per rebre socors.

Monte Arruit va resistir fins que el 9 d’agost va rebre l’autorització per rendir-se. Llavors pactaren la rendició, que garantia respectar les vides dels soldats, però bo i desarmats, van ser degollats pels marroquins. Dels tres mil que havien assolit refugiar-se, només seixanta en van sobreviure.

Del total de l’operació, els 492 presoners dels marroquins, van sobreviure 326, que al cap de divuit mesos de captiveri van ser alliberats abonant un rescat de quatre milions de pessetes, una xifra fabulosa.

Altres posicions petites van resistir i corregueren la mateixa sort. Als Punta Afrau, cent trenta van ser evacuats per la marina, altres cinquanta moriren; a Dar Quebdani, els nou-cents soldats espanyols van ser assassinats després de rendir-se; a Zeluan,  torturaren i assassinaren als soldats i van mutilar i cremar vius als oficials, i així en d’altres posicions menors, només a Nador van respectar els presoners.

Arriba la dictadura

La barbàrie i brutalitat de les cabiles ha perdurat durant generacions en l’imaginari col·lectiu a casa nostra on tantes famílies es van cobrir de dolor, on tants soldats de lleva van morir i molts pares i germans ni tant sols saberen a on, ni molt menys si van arribar a ser enterrats.

L’actuació desastrosa de l’Exèrcit, la immensa corrupció que tenia els arsenals buits, productes escamotejats, apuntava molt amunt, fins a la corona. S’obrí un expedient del qual s’encarregà el General Juan Picasso, allà es donaria la xifra de la mort en els vint dies de 13.363 morts, 10.973 eren soldats espanyols i 2.390 indígenes, un expedient que no es va acabar, perquè el 13 de setembre de 1923, el germà de l’heroi de Monte Arruit, on va ser ferit i morí, donava un cop d’estat i instaurava una Dictadura beneit pel rei Alfons XIII.

Una de les fites, a part d’acabar amb Catalunya, del nou dictador Miguel Primo de Rivera, seria resoldre, manu militari el conflicte amb el Marroc, alhora que un tema d’honor militar després de la immensa derrota infligida per unes tribus, unes milícies irregulars, a un Exèrcit ple d’orgull, privilegis i perjudicis.

El 8 de setembre de 1925, l’esquadra espanyola, amb el recolzament francès, desembarcaven 13.000 soldats a la Badia d’Al Hoceime, Alhucemas, que en català seria L’Espígol. Manaven les forces el propi dictador general Miguel Primo de Rivera i Orbaneja, i pels francesos, el mariscal Philip Petain.

Les operacions del desembarcament d’Alhucemes es podien donar per acabades el 13 d’octubre i en successives fases la llarga guerra del Rif va concloure la primavera del 1926.

L’Expedient Picasso havia mort el 13 de setembre de 1923, quan el cop d’estat va dissoldre les Corts. Un diputat Bernardo Mateo Sagasta Echevarria, convençut que Primo de Rivera volia destruir l’expedient, en va guardar a pany i forrellat una còpia, que proclamada la República el 1931 va enviar a les Corts i va publicar.

Però durant la Dictadura franquista, l’expedient va ser tabú. Hauria d’esperar-se al 1976 per a què se’n parles de nou, quan, des d’Argentina, Diego Abat de Santillán el va editar, edició avui fàcilment consultable, disponible a internet, la lectura del qual posa els pèls de punta.