Influencers go home

El mur d’Allada Vermell


TONI AYALA (textos i fotos)

El casc antic de Barcelona desborda modernitat. Sota una pell de pedres erosionades i velles, que han vist passar el pas dels segles, emergeixen experiències quotidianes carregades de creativitat. Estan vives, bombegen sentiments i irradien sensacions a tot hora. Un dels millors exemples el trobem a l’alçada del número 2 del carrer Allada Vermell.

Allà hi ha un mur, un mur que no és un mur separador, ni tampoc cap mur de lamentacions, ni un mur de la vergonya, sinó un mur que actua de finestra que aireja pensaments, reflexions i crits. És com un museu a l’aire lliure, obert, gratis, 100% accessible. Algú l’ha batejat com a Can Art Urbà. I, efectivament, artistes de carrer, barcelonins de naixement i barcelonins d’adopció, viatgers de pas i, també, passejants viatgers, hi han deixat constància de la seva queixa, dels seus desitjos i, en definitiva, de la seva expressió.

Una noia contempla el mur creatiu del carrer Allada Vermell, com si estigués en un museu a l'aire lliure.

Una noia contempla el mur creatiu del carrer Allada Vermell, com si estigués en un museu a l’aire lliure.

A tot hora, a cada minut, a cada segon, hi neix un nou missatge.

“Enmoquetaría el mundo entero para que pudieras andar descalza”, proclama un dels artistes urbans. “Trump your love is colder than ice” (El teu amor és més fred que el gel), es lamenta un altre en un dels grafits. “Hasta el infinito y allá”, exclama, a l’estil Buzz Lightyear, un muntatge elaborat amb llaunes pintades i enganxades sobre a paret.

Segurament, Barcelona és la ciutat del món que més reutilitza les llaunes de cervesa, tot passant de l’efímera expressió nocturna del “cerveza – beer” dels venedors ambulants a aquestes escultures d’acer i estany amb missatges, també, efímers.

Una turista fotografia el mur d'Allada Vermell.

Una turista fotografia el mur d’Allada Vermell.

Un carrer plaça; una plaça carrer

El carrer de l’Allada Vermell no sembla un carrer, sinó més aviat una plaça. Davant del mur completament cobert de cartells i grafits hi ha un pàrquing de bicicletes, que està full. No hi cap cap més roda ni cap més manillar. Al costat, hi ha un parc infantil. Si tanques els ulls, pots sentir la remor dels infants jugant.

També es poden escoltar passes, els ciclistes, una cantant de carrer que toca la guitarra, un cotxet de la neteja, els plats i els gots del restaurant Mescladís que hi ha just al davant, converses en català de passejants, d’altres en alemany, d’altres en anglès, d’altres en urdú, d’altres en àrab, d’altres en castellà… i més passes i més passes…

El mur de la creativitat d'Allada Vermell forma part de la quotidianitat del barri.

El mur de la creativitat d’Allada Vermell forma part de la quotidianitat del barri.

Dos vianants passant pel costat del mur.

Dos vianants passant pel costat del mur.

Dues noies s’apropen al mur de Can Art Urbà i hi pengen un nou cartell. Dues altres, amb pinta de turistes russes, s’aturen a fotografiar la paret. I, a continuació, més turistes fan fotos. I més turistes. I més fotos. En aquest museu està permès fer fotografies, fer-se selfies i pujar les imatges al moment a Instagram.

“Free street art”, hi ha deixat escrit un altre grafiter. “Activemos el deseo de nuestro propio movimiento”, aconsella un altre. “Fuck Off”, conclou un tercer.

Una parella recull una caca del seu gos a la cantonada del mur. L’home s’apropa a la paperera i hi llença la tifa. És una merda en tota regla, consistent. Un colom aterra i s’apropa a un dels grafits més grans de la paret. “Influencers go home”, hi ha pintat un dels activistes artistes urbans.

D’entre les desenes de missatges, dibuixos, pòsters i gargots que s’hi poden veure, l’ocell sembla haver triat aquest, com si volgués donar-nos a entendre que és la més gran metàfora d’aquesta modernitat que desborda el casc antic de Barcelona i que demana a crits: “Influencers go home”.