Detall del gravat sobre la bomba del Liceu a la portada de 'Le Petit Journal' del 25 de novembre del 1893.

La bomba del Liceu


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos) / LE PETIT JOURNAL (dibuix any 1893)

El 7 de novembre del 1893 va explotar la Bomba del Liceu, quan l’esclat d’un artefacte llançat sobre la platea del teatre des d’una localitat superior va causar vint morts i nombrosos ferits. Per sort, una segona bomba, en caure sobre la faldilla d’una de les víctimes mortals de la primera, no va arribar a esclatar. L’any 1987, noranta-quatre anys després, l’atemptat de l’Hipercor a Barcelona, amb la xifra oficial de 21 morts i 45 ferits, superava en nombre de víctimes al del Liceu.

D’aquell atemptat al gran teatre de la Rambla en fa ara 125 anys. Eren un quart d’onze de la nit d’aquell 7 de novembre de 1893. El dia abans havia estat afusellat a Montjuïc l’anarquista Paulí Pallàs, fill d’un paleta de Maella, nascut a Cambrils. Per feina, havia viatjat per tot Espanya, França, Itàlia i l’Argentina. Home culte i instruït, el 24 de setembre anterior havia llançat una bomba contra el capità general Arsenio Martínez Campos, en venjança per la repressió contra els anarquistes a Jerez de la Frontera, el gener del 1892, que causà quatre execucions i nombroses i elevades penes de presó.

Aquella acció terrorista també va ser coneguda com l’Atemptat de la Gran Via, per haver-se produït en aquest carrer barceloní, entre Aribau i Muntaner, quan el general revistava les tropes en una parada militar. Causà ferides lleus a Martínez Campos i a alguns generals i caps militars que l’acompanyaven, així com una dotzena de ferits. Pallàs no va fugir, essent detingut immediatament.

En ser afusellat, l’anarquista Pallàs va pronunciar la frase: “La venjança serà terrible”. El dia següent, el ressò de les seves paraules deixaria un rastre de sang.

L’atemptat amb bomba al Gran Teatre del Liceu, a Barcelona, va perpetrar-se durant el segon acte de la representació de l’òpera Guillem Tell, de Giochino Rossini, en la nit que justament s’inaugurava la temporada 1893-1894. Es va produir, doncs, quan el més granat de la burgesia i de l’alta societat barcelonina acudia al “seu” teatre mudats amb les millors gales. La temporada es va interrompre, però reobrí el 18 de gener següent.

 

Venda clandestina

L’autor de l’atemptat, Santiago Salvador Franch, havia nascut a Castellseràs, al Baix Aragó, el 1862, i era de la mateixa edat que l’afusellat el dia anterior, doncs feia poc havia complert els 31 anys. Salvador era de família pagesa ben situada i als setze anys havia arribat a Barcelona. Va fer de taverner, però no li va anar bé el negoci. Després, va anar a jornal i finalment es dedicava a la venda de begudes alcohòliques clandestines, que eludien els impostos i taxes.

Vinculat des de ben jove a l’anarquisme, coneixia a Paulí Pallàs. El seu atemptat, sobre el qual totes les fonts parlen de vint morts, però la xifra oficial inicial va ser de 14 morts i 35 ferits, va causar una gran confusió i pànic a dins del teatre. Santiago Salvador va aprofitar-ho per poder sortir del Liceu sense entrebancs i va fugir de Barcelona, marxant a l’Aragó. Allà va ser finalment detingut el 2 de gener del 1894.

Mentrestant, a Barcelona es va proclamar l’estat de guerra, cosa que va aprofitar el Govern per fer mil-i-una detencions arbitràries, entre les quals alguns anarquistes, als quals s’atribuí l’atemptat.

Tot i haver detingut a Santiago Salvador, tres anarquistes van ser executats a Montjuïc el 21 de maig del 1894. Salvador, que havia intentat suïcidar-se en el moment de la seva detenció, va ser portat i tancat al castell de Montjuïc, on eren reclosos els altres acusats. Va ser jutjat el dia 11 d’agost, condemnat a mort i portat al patíbul.

Santiago Salvador va morir al garrot vil en execució pública realitzada a Barcelona el 21 de novembre del 1894, poc després del primer aniversari de la seva acció.

La bomba, tipus Orsini, que no va esclatar, es conserva avui al Museu d’Història de la Ciutat. 125 anys després, el Liceu encara és un referent de Barcelona. Avui també encara s’associa a les classes socials altes. Però, essencialment, ja no és el que era, doncs el referent liceístic és cada vegada més cultural abans que social i, sobretot, patrimoni no només de la ciutat, sinó de tot Catalunya.