El Parc Juràssic de la Ciutadella
TONI AYALA (textos) / MIQUEL FUSTER (dibuixos)
Si fa 201 milions d’anys va començar el període Juràssic a la Terra, ara fa exactament 111 anys que va instaurar-se el Parc Juràssic de la Ciutadella, a Barcelona. No és cap broma, sinó el somni mig fet realitat d’un grup de naturalistes liderats pel barceloní Norbert Font i Sagué, que hi volien muntar una exposició a l’aire lliure de reproduccions d’animals prehistòrics.
La idea va quallar, fins al punt que la Junta Municipal de Ciències Naturals de l’Ajuntament de Barcelona hi va donar suport. L’objectiu era disseminar pel Parc de la Ciutadella una col·lecció d’una dotzena d’escultures gegants, a escala natural, d’alguns dels colossos prehistòrics que van viure a Catalunya en l’epòca dels dinosaures. Per això, l’escultor Miquel Dalmau va unir-se al projecte.
El pla contemplava convertir la Ciutadella en l’escenari d’un autèntic lost world poblat per l’iguanodon, el triceràtops o l’au gegant Aepyornis. Ens hem de remuntar a l’any 1907, quan va col·locar-se al parc el primer dels exemplars: el Mamut. El següent havia de ser el diplodocus, però el principal impulsor de la iniciativa, Norbert Font, va morir l’any 1910, amb la qual cosa tot es va aturar.
Avui dia encara es conserven al Museu Martorell les maquetes dels dinosaures que havien d’esdevenir els pobladors d’aquest Parc Juràssic de la Ciutadella. Però, tots es van extingir o, més ben dit, mai van arribar a existir. Bé, tots no, ja que el Mamut n’és avui dia l’únic supervivent.
Ubicat ben a prop de la Gran Cascada Monumental, el Mamut és segurament un dels elements artístics més curiosos de Barcelona i, també, un dels més fotografiats. Es pot dir que totes les generacions de barcelonins s’han assegut alguna vegada a la trompa d’aquest gegant de pedra. Avui dia, també és objecte de caça per part dels turistes de safari, que no deixen escapar l’ocasió d’endur-se amb ells una instantània del Mamenuthus primigenius de la Ciutadella.
La llegenda de la Júlia
Molts dels infants que van anar a veure el Mamut amb els seus pares han entrat en contacte amb la llegenda de l’elefanta Júlia. I, quan s’han fet adults i hi han tornat amb els seus fills, han contribuït a perpetuar-la en el temps, doncs aquesta història ha anat passant de pares a fills. Segons aquest conte, el Mamut seria, en realitat, l’elefanta Júlia petrificada.
És cert que un 5 de maig del 1915 va arribar al Zoo de Barcelona una elefanta ben joveneta, a qui van posar el nom de Júlia. Provenia de Gènova i va ser un regal a la ciutat de Muley Hafid, el destronat sultà del Marroc, en agraïment per haver-lo acollit en el seu exili. Per tant, el Mamut es va col·locar al Parc de la Ciutadella abans que arribés l’elefanta, que va venir per substituir el fins llavors paquiderm estrella del zoològic, anomenat L’Avi.
Es veu que la Júlia se les sabia totes i ben aviat va conquerir el cor dels barcelonins, especialment, els infants. L’elefanta recollia amb la trompa les monedes que li llançaven i les hi canviava al seu cuidador per garrofes. La Júlia era tant propular que, fins i tot, Àngel Guimerà i Amadeu Vives li van dedicar un himne que es cantava a les escoles municipals.
Ara bé, la Júlia va morir un 12 d’agost del 1938. D’això en fa ja 80 anys. Hi ha qui diu que va perdre la vida a causa d’un dels bombardejos de l’aviació sobre Barcelona durant la Guerra Civil. Però, la versió més oficial és que va morir de gana, entre d’altres coses, perquè el conflicte armat impedia sovint que arribessin al Zoo els queviures per mantenir ben alimentats als animals. I no és estrany, doncs la població també es moria de gana.
El diari La Humanitat va recollir la notícia de la mort de la Júlia: “Havia perdut la gana i això va fer que, dia rere dia, el seu cos enorme anés perdent corpulència i força, fins que les cames li flaquejaren i es deixà anar per no aixecar-es més”. Malgrat la poètica de la crònica periodística, el cert és que els animals del Zoo van patir les penúries de la guerra tant o més que qualsevol barceloní. Tant és així que, segons l’historiador Joan de Déu Domènech, el cos de l’elefanta va ser trossejat i repartit entre diverses carnisseries de la ciutat per tal que servís d’aliment en ple conflicte armat.
La llegenda, en canvi, sosté que la Júlia encara és viva en el cos petrificat del Mamut del Parc Juràssic de la Ciutadella.