Alba

TONI AYALA (textos) / MIQUEL FUSTER (dibuixos)

Havia nascut un 17 d’agost amb els primers raigs del sol. Li havien explicat que aquella albada havia donat pas al matí més assolellat que es recordava en segles. Per això, els seus pares havien decidit canviar d’opinió i, en comptes d’anomenar-la Sofia, havien optat per dir-li Alba. El seu nom significava la il·luminació, el coneixement, quan tot comença a clarejar.

Avui complia 18 anys. Assolia la majoria d’edat i, després de dinar i de bufar les espelmes del pastís d’aniversari, havia sortit de casa amb el seus inseparables llapis i bloc de dibuix sota el braç.

L’Alba havia aconseguit ingressar en l’Escola Massana d’Art i Disseny. Volia ser artista des de ben petita i, al setembre, començaria a formar-se de debò com a pintora. Ja havia fet classes com a activitat extraescolar durant la seva infància i adolescència, però ara notava que ja s’havia fet gran i que la vida li començava a obrir les portes del futur. Hi pensava mentre passejava vora el mar.

Després d’uns dies en què havia refrescat a Barcelona, en què havia plogut, ara, havia tornat a fer molta calor. El sol tornava a lluir i a cremar amb molta força, com el dia en què ella havia nascut. Era com si l’astre rei volgués fer-li un homenatge pel seu divuitè aniversari.

L’Alba vivia a la Barceloneta. Era una noia introvertida, que s’expressava més bé dibuixant que no pas parlant o escrivint. No tenia gaires amigues ni amics; només, els que li calien per no sentir-se del tot sola quan no tenia un llapis a la mà. Havia arribat fins a la Rambla caminant pel Passeig de Colom.

De camí, s’havia aturat per fer un esbòs de l’escultura de La parella, de Lautaro Díaz, que hi ha al Port Vell. Aquesta obra sempre li havia cridat l’atenció. Un home i una dona, junts i, alhora, que semblen separats. Cap dels dos té braços, com si estiguessin lligats al seu passat i lluitessin per trobar un futur en comú. Ella té el cap alçat i mira cap a l’infinit, cap a un horitzó ple d’incerteses. Ell té el cos lleument reclinat cap endavant, com si li estigués fent una reverència. Ben bé sembla que li estigui demanant perdó o que li estigui implorant que li concedeixi de nou el desig del seu amor. Ell i ella es toquen lleugerament, gairebé de forma imperceptible. És com si un secret o un terrible succés els hagués atrapat en un oceà de silencis.

La Rambla

L’Alba acostumava a passejar per la Rambla. Li agradava retratar les persones -i els personatges- que transiten a diari per l’artèria més popular de Barcelona. A l’alçada de la Plaça del Teatre, a tocar del carrer Escudellers, va aturar-se per fer un esbòs de l’estàtua del dramaturg Serafí Pitarra. Li atreia la majestuositat d’aquella obra de marbre blanc, que semblava escrutar el seu entorn amb ulls d’artista. Ben bé li semblava que era un espectador de privilegi de les múltiples històries que s’amagaven en la ment i en el cor de tots els ramblers. N’era testimoni de les seves alegries i de les seves tragèdies.

De sobte, l’Alba va sentir crits. Molts crits. Crits que es barrejaven amb la remor de les sirenes, que sonaven primer llunyanes i, després, cada cop més a prop. Desenes de persones corrien Rambla avall amb el rostre desencaixat. Els pares agafaven de la mà els seus fills petits, com el tresor més preuat del món. Les parelles formaven un sol cos mentre fugien. En totes aquelles cares hi havia signes de pànic. Molts es refugiaven en els comerços del passeig i dels carrers dels voltants. Els ulls s’havien transformat en esferes de foc i gel, la combinació impossible que només aconsegueix ajuntar la Por.

En pocs minuts, un exèrcit de policies s’havia apoderat de la Rambla. Els agents ordenaven a tots els passejants que entressin a dins dels locals comercials. Les botigues van abaixar les persianes i, en molt poc temps, la Guàrdia Urbana va crear un cordó de seguretat. Utilitzaven els retrovisors de les motocicletes aparcades a les voreres per fixar les cintes divisòries. Aviat el passeig va quedar desert en el tram més proper a la Plaça de Catalunya i la Boqueria.

Operació Gàbia

L’Alba es va situar en un extrem de la Rambla, a la part baixa. Ja havien començat a circular per les xarxes socials vídeos terribles d’homes, dones i nens ferits a terra a l’alçada de la font de Canaletes i fins al mural de Joan Miró, a pocs metres del Gran Teatre del Liceu. Allà on els seguidors del Barça acostumen a celebrar els títols, un famós punt de joia i veneració, s’havia convertit ara en l’escenari de la tragèdia.

L’Alba estava uns dos-cents metres més avall, però ja sabia que hi havia hagut un atemptat i que havien atropellat amb una furgoneta a vàries persones. No importava la nacionalitat ni la religió de les víctimes. Qui havia comès aquella atrocitat només pensava a prémer l’accelerador i matar. Quan va topar contra un dels quioscos amb el seu vehicle, ja convertit en una arma, va haver d’abandonar-lo a corre-cuita.

Els Mossos d’Esquadra van activar l’anomenada ‘Operació Gàbia’ per atrapar el terrorista. Llavors la Rambla ja havia esdevingut per sempre una zona zero de dolor i de memòria. Però, també hi havia espai encara per a l’esperança.

– “Escolti, escolti… Soc metge! Necessiten ajuda?”

Un home amb pantalons curts i xancletes va apropar-se al cordó de seguretat per oferir- se a la policia per ajudar als ferits.

– “Gràcies, tranquil, ja hi estan treballant els serveis d’urgència”.

En aquell moment, una ambulància va passar Rambla amunt a tota velocitat. Circulava pel mig del passeig, per la zona peatonal, totalment deserta de transeünts. L’Alba va fixar-se, llavors, en les paradetes dels populars retratistes. Els havien evacuat a tots i havien hagut de marxar sense poder recollir els seus dibuixos i les seves caricatures. Definitivament, el paisatge havia canviat. Però no el tarannà dels barcelonins.

– “Sisplau, tingui, agafi-les”.

Un altre home va apropar-se a les cintes de seguretat. Aquesta vegada va traspassar-les i va apropar-se al guàrdia urbà amb un parell d’ampolles d’aigua a les mans. Estaven fredes, molt fredes, fins al punt que li costava mantenir-les agafades. Era cambrer d’un dels restaurants del passaig. Anava uniformat de negre de dalt a baix. Era un barceloní d’adopció. Havia arribat feia ja set anys des de Turquia i, des de llavors, sempre havia treballat en la restauració. S’estimava la seva ciutat i, sobretot, la Rambla, on a diari compartia centenars d’històries humanes amb els seus clients.

– “Tingui, segur que tenen set”.

El policia li va fer un gest amb les mans d’agraïment i, alhora, de mig rebuig, com si li sabés greu que aquell ciutadà s’hagués molestat a portar-li aigua.

– “Tinc una ampolla a dins del cotxe patrulla”.

L’home, però, hi va insistir. No es donava per vençut i li va suggerir que potser algun dels seus companys sí que les necessitaven. El cert era que hi havia multitud d’agents armats, custodiant totes les cantonades i tots espais buits de la Rambla. Un cop el guàrdia urbà va acceptar-li les ampolles d’aigua, el cambrer va recular i va tornar a posar-se a l’altra banda de la cinta de seguretat.

Contrastos

Hi havia una munió de curiosos. La gran majoria feien fotos i gravaven vídeos amb els telèfons mòbils. L’Alba estava recolzada sobre la façana d’un edifici, a tocar de l’Arc del Teatre. A poc a poc, va deixar-se caure fins quedar asseguda al terra. Va fixar-se les ulleres de pasta negra al pont del nas, va obrir el seu quadern de dibuix i va començar a immortalitzar amb el seu llapis totes aquelles escenes. Capcota va delimitar els contorns d’una dona que tenia al davant, a pocs metres. Portava un hijab al cap i el seu marit, que parlava per telèfon, l’agafava de la mà. Ella mirava cap a dalt, Rambla amunt. En realitat, tenia la mirada perduda, com commocionada. Ell es comunicava amb uns familiars per tranquil·litzar-los. Els assegurava que estaven bé, que si bé l’atemptat els havia enganxat passejant per allà, ells havien tingut sort.

L’Alba s’havia tallat els cabells aquell mateix matí. S’havia llevat amb l’estranya sensació que havia de canviar d’imatge en assolir els divuit anys. No ho havia fet per coqueteria. No n’era, de coqueta. Ni tan sols duia arracades, ni tatuatges ni penjolls. Res. De la mateixa forma, no utilitzava colors per dibuixar, sinó que només emprava un llapis. Mai se separava d’ell, com si formés part de la seva mà. Capcota, repassava les línies del seu esbòs amb precisió, immortalitzant aquella parella d’origen àrab. A continuació, va retratar a una altra parella, molt més jove, de turistes danesos. Li va cridar l’atenció que la noia s’aferrava a la seva bossa com si fos un nadó. La tenia penjada cap endavant en comptes de dur-la a l’esquena, com si fos la panxa d’un cangur. El més significatiu, però, a ulls de l’Alba, va ser l’expressió extremadament trista dels seus ulls. Ambós estaven drets, entre la multitud, callats, quiets, petrificats.

L’Alba va tenir temps d’acabar dos dibuixos més abans que la Guàrdia Urbana els desallotgés. Havien rebut l’ordre d’ampliar el cordó de seguretat. Ella havia sortit de casa sense el telèfon mòbil. Ho feia sempre que anava a dibuixar. No volia que res la destor- bés. Potser l’havien trucat els pares per saber si estava bé i no l’havien pogut localitzar. Durant les primeres hores de l’atemptat, moltes persones havien deixat escrit a Facebook que estaven vius per si algun amic o familiar estava amoïnat.

Mentre caminava pel carrer Arc del Teatre, allunyant-se a poc a poc de la Rambla, l’Alba pensava que havia assolit la majoria d’edat en un dia molt trist. Les patrulles de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra vigilaven tots els carrers. Amb el bloc a la mà, va continuar el seu camí sense un rumb fix, simplement, seguia endavant.

– “No pot passar, senyoreta, ho sento”.

Els veïns del Raval, que volien tornar a casa seva, havien de traspassar els successius controls policials. L’escena es repetia a cada cantonada. Grups de turistes baixaven caminant en direcció a les Drassanes, intentant arribar al seu hotel o al Metro. D’altres anaven en direcció al Paral·lel.

L’Alba va arribar a l’alçada de la Rambla del Raval, custodiada per les palmeres, on les cotorres fan niu. La presència policial era ben visible, però es va fixar en què les terrasses dels bars i restaurants estaven força plenes. Famílies i grups d’amics, barcelonins i turistes, feien una copa o sopaven. El contrast amb l’ambient que s’havia respirat a la Rambla, a escassos 500 metres de distància, era evident. Però també era la constatació que la ciutat es recuperava del xoc de l’atemptat amb força, com va posar de manifest durant els dies posteriors el lema: “No tinc por”.

Barcelona solidària

Era ben cert que l’atemptat a la Rambla havia fet aflorar un cop més la solidaritat de Barcelona. Aquella tarda havia estat marcada per la fatalitat, però els barcelonins necessitaven sentir-se forts, com abans havien fet els parisencs o els londinencs quan la seva ciutat havia estat sacsejada per la barbàrie del terrorisme. Els taxistes barcelonins oferien viatges gratis als necessitats, alguns bars repartien aigua i menjar de franc, els bancs de donació de sang dels hospitals es van col·lapsar… I a la Rambla del Raval, a escassos metres d’on s’havia produït l’atac terrorista, res no semblava haver-se aturat.

L’Alba va seure al terra, davant del Gat de Botero. Dos nens i una nena havien pujat al damunt de l’escultura. Un s’havia col·locat a la cua; l’altre, a l’esquena, i el darrer, al cap, tocant-li els bigotis amb les manetes. Tots tres reien. Els pares, uns turistes nord-americans, els hi feien fotos amb el telèfon mòbil mentre somreien.

L’Alba va treure el quadern i el llapis. Ja no sentia crits ni sirenes. Només, els riures dels infants. Quan va acabar el seu dibuix, va firmar-lo i hi va escriure: “Barcelona, 17 d’agost del 2017”.