chaplin-se-burla-del-belicismo

Trinxeres al Tibidabo


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos)

El final de la Guerra Europea o I Guerra Mundial m’ha recordat una de les atraccions més peculiars que ha ofert el genuí Parc d’Atraccions barceloní, l’instal·lat des de 1904 al bell cim de la Serra de Collserola, en el mateix Tibidabo. Era una atracció que causava sensació a la generació dels meus avis i que es va mantenir, pel cap baix, una vintena d’anys.

El febrer de 1916, la guerra feia un any i mig que havia començat, amb les batalles del Marne, d’Ypres, del Somme, i just s’estava a les portes de començar la de Verdum i encara faltava molt per a veure la cara més lletja del conflicte. En aquell temps, la premsa de l’època anunciava per al diumenge, dia 13 de febrer de 1916, la inauguració d’un Museu de la Guerra al Parc d’Atraccions del Tibidabo. Així, tal qual.

La propaganda proclamava:

“Interasantísima exposición de la guerra actual; la vida en las trincheras, Planos de relieve de los teatros de operaciones; El gran obús de 420 milímetros; Bloque que representa el oro que gasta Inglaterra cada día; Modelos y detalles de material de guerra; La Cruz Roja en las ruinas de un templo convertida en hospital provisional, etc…”

La Batalla de Verdum, entre el 21 de febrer  i el 18 de desembre d’aquell any 1916, i el seguiment que en feia la premsa al nostre país, van ser la millor propaganda per a la nova instal·lació, que a poc a poc es va anar actualitzant i adequant a les expectatives del visitant. Per unes monedes, el públic es volia sentir combatent a les trinxeres i tenir les sensacions fortes, experimentar el pànic dels bombardeigs, l’olor humida del fang, com molts anys els seus néts i besnéts buscarien la por i l’olor a sang en el Passatge del Terror.

 

13.000 soldats en miniatura

A l’estiu ja s’havia incorporat a l’atracció un planell en relleu de la Batalla de Verdum, que estava en curs, i un combat naval; després dels Balcans i Romania, i, quan va acabar la guerra, l’atracció va continuar existint, incorporant els darrers moments, i durant anys va perviure, amb menys interès i curiositat que havia mantingut quan es parlava cada dia del conflicte.

Als deu anys van incorporar-hi una col·lecció de 13.000 soldats en miniatura i encara per a l’Exposició Universal de 1929 va atraure molta gent. Però els temps canvien, el museu va arribar fins al frec de la guerra civil i quan el 1940 es van reobrir les portes, l’atracció ja no hi era.

S’havia viscut un conflicte en carn pròpia i no era cosa de frivolitats ni d’atraccions de fira, perquè, en el millor dels casos, molts d’aquells nens que s’havien embadalit amb les trinxeres artificials, les havien conegut a la seva pell. Això els afortunats que havien pogut retornar i explicar-ho, per això, preferien atraccions més innocents, com els miralls, o els autòmats o el túnel de l’amor… sempre més romàntic.