Patufet frenètic


TONI AYALA (textos i fotos)

Aureli Capmany Farrés (1868 – 1954) va ser “un autodidacte frenètic”, segons queda ben palès a l’exposició que el Palau Robert li dedica fins al 20 de gener del 2019. Se’n commemoren els 150 anys del seu naixement, al barri del Born de Barcelona, una ciutat sense la qual no s’entén ni la seva vida ni la seva prolífica obra.

El títol de la mostra, Patufet, on ets?, ens transporta fins a un món infantil de somnis, de jocs, de tradicions i de saviesa popular. De fet, la comissària de l’exposició i també de l’Any Capmany, Montserrat Garrich, ha ideat un muntatge de prestatges i vitrines que ens transporta en un viatge per la cultura de les rondalles, els contes, les llegendes, les danses o les cançons.

L’estrella és, sens dubte, en Patufet, amb el permís, òbviament, d’Aureli Capmany, qui li va donar vida. L’autor ens ha deixat un llegat d’autèntic perfil polifacètic, doncs va ser cisteller, músic, actor, cantaire, mestre, conferenciant, historiador, arxivista, contista, dansaire, titellaire, activista cultural, soci de nombroses entitats, fundador de vàries associacions, editor, escriptor…

…I, també, va ser curiós, burleta, lector, liceista, educat, rialler, irònic, independent, constant, treballador, divertit, seriós, autònom, pensador, creador… Fins que va morir a Barcelona el 1954.

Segurament, molts coneguin Aureli Capmany pel Patufet. Corria l’any 1903 quan, en una reunió d’amics al Foment Autonomista Català, va sorgir el projecte d’editar una publicació per als infants amb l’objectiu d’entretenir-los tot formant-los i educant-los. De tot plegat en va sorgir En Patufet, que prometia fer “una entremaliadura cada diumenge” al preu de 5 cèntims.

El polifacètic Aureli hi va fer de tot: editor, director, redactor -utilitzava sobretot els pseudònims En Patufet, Cristóful i Noy-Xich-, gestor, administrador i, fins i tot, distribuïdor de la publicació. En alguns números especials, hi van arribar a escriure plomes il·lustres, com Joan Maragall o Apel·les Mestres.

Exposició 'En Patufet', al Palau Robert.

Exposició ‘Patufet, on ets?’, al Palau Robert.

Passió per la música

L’exposició del Palau Robert ens apropa tots els aspectes de l’obra d’Aureli Capmany, com ara la música. De ben jove, ja va aprendre a cantar -va assistir a classes de cant gregorià- i, l’any 1901, va iniciar un dels seus projectes més ambiciosos: el Cançoner popular. Com ens expliquen en la projecció que acompanya la mostra: “Recull cançons populars, cent peces ben singulars”. Efectivament, fins al 1913, va publicar un centenar de cançons que venia en fulls per separat al preu de deu cèntims.

A la revista En Patufet, la cançó també té un apartat reservat, anomenat Cansonetas, igual que les rondalles, amb la secció Rondalletas. I és que Aureli Capmany va explicar rondalles durant molts anys. S’hi dedica des del 1899, cosa que li permet viatjar per tot Catalunya:

“De Catalunya coneix, tradicions amb escreix”

“Sap de dites i refranys, siguin coneguts o estranys”

Aureli Capmany, fascinat també pel ball, assegurava que la dansa és l’art més complert que pot fer l’ésser humà amb el seu cos.

El món infantil i teatral és present a la mostra.

El món infantil i teatral és present a la mostra.

El gran folklorista

Durant tota la seva vida, Capmany va dedicar-se a l’estudi de les festes, els costums i el folklore. Va començar a publicar sobre aquest tema el 1902 sense deixar-se’n cap detall: el menjar, els balls, les cançons, els focs, les revetlles o les fires i els calendaris festius.

Un altre aspecte destacat van ser els seus estudis sobre els gremis, confraries i associacions professionals, un tema en el qual va treballar entre 1923 i 1944. En aquest camp, Barcelona va ser un epicentre.

Capmany vivia a la Rambla i tenia tot el que necessitava a quatre passes de casa: l’Orfeó Català, el Liceu -n’era un assidu a les estrenes-, la parròquia del Pi, el Centre Excursionista de Catalunya, l’Ateneu Barcelonès, l’Esbart Català de Dansaires, l’església de Santa Maria del Mar o la Plaça de Sant Jaume completaven el seu univers quotidià.

Aquesta faceta de la seva obra no li va impedir dedicar-se a la tasca de mestre d’infants orfes a la Casa de la Maternitat i Expòsits de la Diputació de Barcelona o bé impartir classes a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona o a les escoles d’estiu de la Mancomunitat de Catalunya.

Patufet, on ets?, principal reclam de l'exposició.

Patufet, on ets?, principal reclam de l’exposició.

Aureli Capmany, amb esperit Patufet, afirmava: “On hi ha un nen, hi ha una joguina”.

Aquest tarannà patufetista també el va dur a endinsar-se en el món del teatre. Evidentment, com a bon frenètic polifacètic, li agradaven tots els gèneres: drama, comèdia, ballet, prosa, òpera, titelles…

Com ell mateix va explicar a En Patufet: “Vet aquí una cosa que m’agrada; això d’anar sovint al teatre”. I, com demostra l’exposició del Palau Robert, és evident que 150 anys després del seu naixement, encara no s’ha abaixat el teló del seu llegat.