El cel protector
TONI AYALA (textos)
“Com no sabem quan morirem, arribem a creure que la vida és un pou inesgotable. No obstant això, tot succeeix només un cert nombre de vegades, i no massa”. Aquestes paraules citades per l’escriptor Paul Bowles a la pel·lícula El cel protector podrien servir-nos de testimoni pòstum del cineasta italià Bernardo Bertolucci, mort als 77 anys víctima d’un càncer.
Segurament, aquest mestre del setè art, que va començar com a ajudant de Pier Paolo Pasolini el 1961, serà recordat per films extraordinaris com Novecento o L’últim emperador, amb el qual va recollir nou premis Oscar, entre ells el de millor director.
Inclús per la polèmica L’últim tango a París, que inclou l’escena en què Marlon Brando sodomitza l’actriu Maria Schneider sense el seu consentiment ni sense que la intèrpret n’estigués avisada, tal com va reconèixer el propi director, que també va destacar com a guionista i va exercir de productor.
Ara bé, segurament, El cel protector sigui la pel·lícula més filosòficament trascendental de Bertolucci.
Però, per entendre Bertolucci hem de situar-nos també en la pell de l’escriptor, compositor i viatger nord-americà Paul Bowles, autor del llibre que dona nom a la pel·lícula que el director italià va portar a la gran pantalla l’any 1990.
L’any 1947, Bowles va instal·lar-se a Tànger, al Marroc, on va ambientar la major part de les seves narracions, entre les quals la seva primera novel·la, El cel protector (1949), que va seduir Bernardo Bertolucci, doncs l’acció transcorre en dos plànols: el desert africà exterior i el desert interior dels protagonistes.
La història gira al voltant de Port i Kit Moresby, una parella novaiorquesa que viatja al desert nord-africà del Sahara acompanyada pel seu amic Tunner. El viatge, planejat inicialment per resoldre les dificultats conjugals de Port i Kit, es converteix ràpidament en una situació perillosa, a causa de la ignorància dels viatgers sobre el seu entorn. Per a la pel·lícula, Bertolucci va triar com a parella protagonista a Debra Winger i John Malkovich.
Crisi extistencialista
El film El cel protector transmet un missatge plenament vigent avui dia. Si bé la novel·la es va escriure poc després de la Segona Guerra Mundial, ens mostra plenament el descoratjament i desorientació que ens provoca els contrastos del món modern respecte a la condició humana. En aquest cas, veiem uns personatges que passen de viure a la Nova York més avançada a fer un viatge existencial pel desert del Sahara, vast, desconegut, enigmàtic.
El sentiment de desassossec que planeja sobre uns personatges perduts en el no-res ens transporta a un doble viatge, interior i exterior, de tràgiques conseqüències. I és ara, precisament, a la mort de Bertolucci -com a la pel·lícula passa amb la defunció de Port- quan ens emplacem a reflexionar sobre el concepte del no-res.
En una de les escenes clau de la pel·lícula, la parella formada per Port i Kit visiten un turó davant el qual s’obre un immens paisatge desèrtic, on conversen sobre l’anomenat “cel protector”. Port sent que el cel és “gairebé sòlid, com si ens protegís del que hi ha damunt”. Kit es pregunta què hi ha i en Port li respon: “No hi ha res, només la nit”. Més endavant, però, quan Port agonitza sí que es refereix a aquest altre costat del cel que sembla estar creuant quan ja està a les portes de la mort. Té por, perquè “està tan lluny, i estic tan sol…”
Quan, finalment, Port mor, és quan, segons l’escriptor Paul Bowles, “traspassa la fina trama del cel protector”. És llavors quan “descansa”, igual que ho fa ara el cineasta Bernardo Bertolucci.