Banderes franquistes i falangistes en una manifestació del 2007. / Foto: José María Mateos (Vikipedia)

Ultres, anàlisi de l’extrema dreta


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos)

El model polític actual, hereu de la Història, ha mantingut les regles del joc des del segle XVIII, amb Montesquieu i amb la Revolució Francesa. El mateix concepte de dreta o esquerra arrenca del seu lloc a la sala de l’Assemblea Nacional, on seien els representants segons la seva ideologia.

Des de llavors l’escaquer no s’havia mogut massa i tothom respectava les regles del joc, tot i que, de tant en tant, les trampes d’alguns sobresaltaven el curs de la Història.

El món del segle XXI -amb la globalització, la immediatesa, l’accés de les masses a la tecnologia fàcil i barata, la banalització de tantes coses considerades intocables i dels valors fonamentals de la convivència, com són la llibertat, el respecte i la veritat- ha fet esquerdar la societat de tal manera com si en el tauler d’escacs, de cop i volta, les peces poguessin moure’s de forma impròpia, les torres fessin salts de cavall, els alfils avancessin en línia recte o els peons poguessin recular.

Les guerres mai no han resolt res, amb victòria o derrota, vencedors o vençuts, tots els conflictes bèl·lics de la Història s’han tancat en fals.

La II Guerra Mundial també i, si el nazisme i el feixisme a Europa van ser derrotats i prohibits el 1945, a Espanya i a Portugal, amb idiosincràsia particular sobre l’homogeneïtat de la ideologia derrotada, van perviure i, sobretot en el cas espanyol, mai no se n’han passat comptes.

Per altra banda i després del 1945, una altra ideologia totalitària, el comunisme, va triomfar i governar bona part d’Europa a l’òrbita de la imperial Unió Soviètica.

 

Comunisme vs capitalisme

La por a l’expansió del comunisme i l’amarga experiència del nazisme i el feixisme, van propiciar el creixement de la Democràcia, agafada com a bandera de la llibertat i recolzada pel poble amb l’ajuda del capitalisme occidental, que s’obria i era generós amb els models de qualitat de vida i de benestar per a tothom per frenar l’avenç comunista.

L’alteració de l’equilibri, en caure els règims de l’Est i obrir-se aquells països cap a la Democràcia, va impulsar un canvi de paradigma: ens van dir que l’Estat del Benestar era massa car i que no es podia sostenir.

D’aquesta manera, vells models rebutjats i abandonats durant anys i anys, emergien, de nou, a Europa i arreu del món.

A Amèrica i a Europa les forces de la ultradreta tenen unes característiques comunes: l’ultranacionalisme, l’admiració per la tradició –més inventada que real- de la seva Història, el proteccionisme dels productes nacionals vers els forans, el gremialisme front la lliure competència; en alguns casos, la utilització d’una religiositat excloent; la xenofòbia, en especial, contra els immigrats, l’anticomunisme i el rebuig total a la llibertat sexual, l’emancipació femenina, homofòbia, l’europeisme, contra qualsevol minoria ètnica, nacional, cultural, lingüística, contra la diversitat i, absolutament sempre, buscant un enemic proper i immediat amb el qual descarregar les seves ires.

 

Ultradreta omnipresent

Els grups d’ultradreta sempre han existit. A Itàlia o a França als anys 70 van ser preocupants, arribant a inquietar, però, a partir dels 90, en alguns països van anar entrant en el joc polític, deixant de ser únicament aquells joves d’acció d’estètica determinada, amb aldarulls i marxes, per convertir-se a poc a poc en parlamentaris.

A l’actualitat, pràcticament a tots els parlaments europeus, nacionals o estatals, tenen representació i tots els Estats tenen diputats de partits d’ultradreta a l’Eurocambra.

Alguns estats com Àustria, els seus parlaments superen el 25%, a Hongria gairebé el 70% o a Noruega, França, Dinamarca o Suècia, on estan per sobre del 15%, o del 30% a la no comunitària Suïssa, i no parlem d’Amèrica…

Fins ara, a l’Estat espanyol existien una dotzena de grups considerats d’ultradreta amb certa capacitat, uns grups -o els seus predecessors- que des del final del Franquisme i l’inici de l’anomenada Transició no només no han tingut cap dificultat per operar, sinó que sovint ho han fet a plena llum, emparats des del poder.

Com la cresta de l’iceberg, en els pocs casos que les seves accions il·legals han aflorat i s’han judicialitzat, han aparegut implicats magistrats, membres dels cossos de seguretat de l’Estat, aparellats amb delinqüència comú i com a botó de mostra podem esmentar els GAL, el Batallón Vasco Español o la Triple A i citar les anomenades clavegueres de l’Estat.

 

Ultradreta a Espanya

Fins ara, quan es parlava d’ultradreta a Espanya, es feia esment de simples grupuscles, amb sigles diverses. Alguna tràgica i amb moltes morts a les seves esquenes, com la matança del despatx d’advocats del carrer d’Atotxa a Madrid, el de Juan José Rescalvo, transvestit que dormia amb quatre indigents al Parc de la Ciutadella a Barcelona; la dominicana Lucrecia Pérez; el valencià Ferran Agulló, un marroquí a mans d’uns skins a Madrid, una noia de 16 anys a Vicálvaro; diversos indigents i pidolaires, alguns joves apunyalats o apallissats; un xinès a Usera; Aitor Zabaleta, donostiarra, a les portes de l’estadi de l’Atlètic de Madrid; un equatorià a Montgat; Josep Maria Isanta, apunyalat a Berga…

Des de l’anomenada Transició parlem potser de dos centenars de morts; en els darrers 25 anys, la xifra es fa difícil de concretar, però per delictes que podem considerar d’odi: aporofòbia, xenofòbia, homofòbia, intolerància, amb morts a mans de sigles clares o de bandes genèricament descrites com skins, caps rapats, neonazis, el número d’assassinats és d’un centenar.

Els partits d’ultradreta a Espanya sempre havien estat minoritaris i extraparlamentaris, sovint es deia que la dreta espanyola abastava el seu camp ideològic i no deixava res més enllà. De vegades, algunes sigles, fixant el discurs en uns temes concrets i particulars, obtenien un rèdit electoral en un territori determinat.

Alguns casos concrets han estat España 2000 a nivell municipal mentre que els que es consideren hereus de la Falange, siguin de las JONS o Auténtica, amb moltes mutacions, mai no han acaparat massa interès.

 

L’aflorament de Vox

Vox ha entrat ara al Parlament andalús. És un partit format amb part de simpatitzants d’altres partits, com del Partit Popular quan governava. Vox eren vistos per un sector del propi PP amb simpatia, com a competència en extremisme al creixent Ciudadanos -partit que va néixer proclamant-se de centre i inclús fent ostentació d’esquerranisme abans de girar a la dreta-.

Vox, ara, encara vol créixer més i no li interessa governar. A Andalusia voldrà deixar-ho en mans del PP i C’s per tenir Vox les mans més lliures a Madrid i arreu per a les eleccions generals, que, com aquell qui diu, segurament poden estar més a tocar que el que pugui negar el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez.

Ara ja no hi ha excuses ni val enganyar-se negant el que era evident, la ultradreta sempre ha existit a Espanya, doncs, en el fons, sempre ha campat per allà on ha volgut.

Fins ara, la ultradreta espanyola mai s’havia plantejat de debò acudir a unes urnes que li feien basarda. Altres ja feien la feina ben feta combatent i vedant en el Congrés allò que ells volien, unes Corts que, una mica més, el 1981, acaben convertides en un camp de concentració.

S’ha despertat la ultradreta? No, els qui s’han despertat han estat els complaents que, a partir de les eleccions andaluses, han descobert que el vot no és per governar només sortint als telenotícies. 

Des del pol oposat a la ultradreta, aquelles forces que es diuen nacionalistes, aquelles que es proclamen d’esquerres, ara hauran de bastir noves maneres no només de frenar l’avanç d’una ultradreta que encara pensen que ningú no vol, sinó de conservar allò assolit.

La situació actual obliga a fer-ho tot plegat des de zero, sense manual d’instruccions.