Nom i malnoms de l’Aeroport Josep Tarradellas

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos)

Hi ha coses que tenen mil noms, com ara els òrgans genitals masculins o els femenins, que tot fent servir el nom, majorment, de qualsevol vegetal o animal -sense anomenar ni acadèmicament ni vulgar la part del cos- ja queda ben entesa per a tothom. El mateix passa amb l’estat d’embriaguesa, sobre el qual podem anomenar-la de tantes maneres que ompliríem aquest post.

Algunes persones també tenen més d’un nom. Un de “legal” segur, però artistes, famosos o simples ciutadans, utilitzen pseudònims, alguns lliurament triats, d’altres imposats per algun amic o conegut i que en català en diem ‘malnom’, ‘renom’ o ‘motiu’. De fet i durant anys i anys, a Catalunya hem utilitzat més el malnom que el nom.

En pobles petits, que els cognoms es repeteixen, poden haver cinc, deu persones que es diuen Joan Pallarès, fins i tot, coincidir en el nom i els dos cognoms, per això, el malnom de la casa, de la família, permet distingir a les persones i en Joan de Morrut no és el Joan de Confit ni el Joan de la Fineta.

Els edificis també tenen nom, moltes vegades un d’oficial, d’altres atorgat per la inventiva particular en virtut d’unes formes o uns fets. Inclús els monuments a tal fet o tal personatge de vegades acaben sent més coneguts pel nom popular: el llapis, el Tampax de la princesa, el supositori, la mona de Pàsqua…

Un canvi de propietari pot portar a rebatejar el nom d’un edifici. Un canvi de Règim sol portar canvis de nom als carrers i les places, a vegades ben pintoresc com el cas del carrer de l’Autonomia, a Sants, que feia referència a l’autonomia cubana, i que va ser rebatejat com a Calle de la Unidad. I al Clot, el carrer Democràcia va passar-se a dir Calle del Movimiento Nacional o la Plaça de la Revolució a Gràcia, Plaza de la Unificación…

La moda de rebatejar aeroports

La darrera tendència és rebatejar els aeroports. A Barcelona, el primer vol va ser el 12 de febrer del 1910 a l’Hipòdrom de Can Tunis, a càrrec del pilot francès Julien Mamet. Tres anys més tard, el 1913, els pioners de l’aviació van instal·lar-se a La Volateria, al Prat de Llobregat; Aeròdrom de la Volateria que, el 1915, utilitzaria el recent fundat Aeroclub de Catalunya.

Aquesta entitat, el 1923, impulsaria la construcció d’unes instal·lacions properes que serien anomenades Aeròdrom Canudas, per l’aviador Josep Canudas, pioner de l’aviació catalana, que n’acabaria sent el propietari, fins que, el 1934, passà al Servei d’Aeronàutica de la Generalitat de Catalunya.

Paral·lelament el grup francès Latécoère, el 1919, havia muntat a tocar una pista d’aterratge per a les escales del seus vols de correu entre Tolosa i Casablanca. Acabada la guerra, el Canudas fou rebatejat com a Muntadas, en record de Carles Muntadas, capità d’aviació franquista, descendent del general Prim, que fou abatut el setembre de 1937 al sector de Serinyena.

En aquella dècada dels quaranta, La Volateria, Muntadas i Latécoère acabarien unint-se en un sol aeroport, el del Prat de Llobregat, foragitant la part esportiva a l’aeroport de Sabadell, la part militar depenent de Saragossa, coneixent-se a l’època també com a “Aeropuerto Transoceànico de Barcelona”.

L’Aeroport i El Prat

De fet, el nom de l’aeroport mai no ha preocupat massa a ningú. A Barcelona, hi ha un sol aeroport i quan hom agafa un taxi o un altre transport, diu que va “a l’Aeroport” i ja n’hi ha prou. Tothom sap de què parlem. L’Aeroport és l’Aeroport, perquè si diem “Al Prat”, més bé ens portaran a la població que a les terminals. Amb tot i de manera oficial, el juny del 2011, s’adoptà el nom “legal” d’anomenar-lo Aeroport de Barcelona-El Prat.

En un Consell de Ministres a Barcelona, ara, decideixen donar-li el nom de Josep Tarradellas a l’Aeroport. Ho fan en un país que crema i amb un problema econòmic a les portes tant greu com que el Banc Central Europeu, a partir d’any nou, deixarà de comprar deute públic. És allò que, en termes empresarials, per a l’Estat espanyol significarà “portar els llibres al jutjat”. Encara que els estats en fallida no poden anar a la concursal, sinó que han de ser rescatats amb tot el que significa.

La figura de Josep Tarradellas

Josep Tarradellas va morir fa trenta anys sent Marquès de Tarradellas. De trajectòria republicana, fou diputat al Parlament de Catalunya entre 1931-1934 i 1936-1939; Diputat a les Corts a Madrid, entre 1931 i 1933; Secretari General d’Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-1932; Conseller de Governació entre 1931 i 1933; Conseller de 1936 a 1939, ocupant els carrecs de Finances, el de Conseller Primer i el de president de la Comissió d’Indústries de Guerra.

El Tarradellas republicà, entre 1938 i 1957, va ser secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya i, des de 1954, el 125è President de la Generalitat de Catalunya, residint a l’exili, a França, entre 1939 i 1977, mantenint la promesa de només retornar a Catalunya com a President de la Generalitat.

I així ho feu, després d’unes negociacions amb el govern d’Adolfo Suárez, aterrant justament al Prat de Llobregat, a primera hora de la tarda del 23 d’octubre del 1977. Va sssumir les funcions de President de la Generalitat fins a les eleccions del 1980, a les quals optà per no presentar-se.

Figura controvertida avui, el 1977 formà un govern de concentració, amb dotze membres de tots els partits catalans amb representació a les eleccions a les Corts Espanyoles, formant una comissió que elaborà un Estatut d’Autonomia aprovat en referèndum el novembre del 1979, convocant eleccions pel 20 de març del 1980, quan va acabar l’època Tarradellas i van començar les sis legislatures governades per Jordi Pujol.

Es digui com es digui l’Aeroport, és consideri com es consideri, en res canviarà el judici històric de l’obra de Tarradellas, ni aclarirà les ombres dels seus anys a Saint Martin le Beau, fent de viticultor, ni l’oportunitat del seu retorn, ni l’esperit de grandeur que va donar a la restauració de la Generalitat.

Pel que fa a l’Aeroport, el nom no és el que més preocupa, preocupa molt més a tothom la situació de caos que s’hi viu, les cues endèmiques i la manca de connexions directes. El Prat ha viscut moments de molta angoixa i els usuaris que ho pateixen el que més esperen d’un Consell de Ministres és solucions als problemes, no rètols lluminosos amb noms que no fan la cosa.