L’economia com a arma política
TONI AYALA (textos i fotos)
Si una cosa no se li pot negar al president dels Estats Units, Donald Trump, és que governa el seu país com si fos una empresa. I, quan la seva Administració pregunta al Govern espanyol què fa trinxant la regió més pròspera d’Europa (Catalunya) és un toc d’atenció en tota regla en clau econòmica i empresarial.
L’assetjament econòmic com a arma política (i, també, de guerra) és tant antic com la mateixa civilització. Els embargaments són mesures de pressió i de sanció entre els països i, sovint, han estat un pas previ a un conflicte militar, encara que, d’altres vegades, l’han evitat.
Durant les guerres napoleòniques, al segle XIX, es va crear l’anomenat Sistema o Bloqueig Continental, que prohibia a les nacions europees comercialitzar amb Anglaterra. Però, d’exemples, n’hi han molts, com ara l’embargament a Cuba, a Corea del Nord, a Iran o, en el seu moment, al règim iraquià de Saddam Hussein, que, al final, va derivar en les Guerres del Golf.
Els Estats Units utilitzen molt les sancions econòmiques com a arma política, sobretot, en el mandat de Trump. El ‘cas Huawei’, que ha tensionat les relacions amb la Xina, estaria relacionat amb el presumpte incompliment de l’embargament a l’Iran.
L’assetjament econòmic a un altre país, normalment, comporta un increment del mercat clandestí internacional i, d’altra banda, la formació d’aliances amb estats que no segueixen els embargaments fixats per altres estats contra tercers. Al llarg de la Història també s’ha posat en pràctica el sistema econòmic de l’autarquia per fer front al setge econòmic de l’exterior.
A l’Antiga Grècia es considerava que el mètode autàrquic era de savis, però, a la pràctica, la població d’economies tancades al comerç exterior ho acostuma a pagar en el seu dia a dia, com ha passat amb els cubans o els nord-coreans.
Un exemple força desconegut d’economia autàrquica és el de la dictadura de José Gaspar Rodríguez de Francia al Paraguai al segle XIX. El règim paraguaià va tancar totes les fronteres, menys la duana d’Itapua amb el Brasil, tot restringint el comerç exterior. Hi ha qui considera que aquella mesura va permetre al Paraguai continuar sent un país independent.
L’assetjament econòmic d’un Estat o Estats s’acostuma a posar en pràctica contra altres Estats. Ara bé, la Història també n’està plena de casos de persecució econòmica o ideològica de grups interns per tal d’eliminar-los o reduir-ne la seva influència.
L’octubre del 1685, per exemple, el rei de França, Lluís XIV, va promulgar l’Edicte de Fontainebleau, que revocava l’anterior Edicte de Nantes i que, per tant, eliminava els privilegis dels protestants. Molts van haver de fugir del país o bé convertir-se al catolicisme per no perdre les seves possessions, els seus negocis o els seus estalvis.
Raons d’Estat
A Espanya, en plena escalada del conflicte independentista, el Govern de Mariano Rajoy va aprovar un Decret per facilitar que les empreses catalanes traslladessin la seva seu fora de Catalunya. L’argument de la por, però, sobretot, els avantatges econòmics oferts, va provocar una fugida d’empreses.
Segurament, el malestar a Catalunya respecte a les polítiques del Govern central a Madrid té una arrel originària principalment econòmica, amb les famoses balances fiscals o la falta d’inversions (Rodalies, Corredor del Mediterrani, gestió de l’Aeroport…), que es va acabar traduint en un greu problema polític amb totes les conseqüències derivades de l’aprovació del darrer Estatut d’autonomia.
L’escalada en el conflicte ha acabat derivant a un pla policial (per exemple, amb la intervenció de l’1 d’Octubre del 2017) i judicial (amb el processament dels líders independentistes del Procés), però, també, econòmic. No només la intervenció del Tribunal de Comptes, sinó també d’Hisenda, ha portat a líders polítics i empresaris catalans a denunciar una “caça de bruixes” per part de l’Estat espanyol a nivell econòmic.
Sigui com sigui, si una cosa està demostrant el segle XXI és que les noves tecnologies fan més difícil qualsevol acció d’assetjament econòmic.
Les xarxes socials ja s’han demostrat com un potent element per difondre missatges al marge dels grans mitjans de comunicació, sovint, controlats pels governs a través de la publicitat institucional o les subvencions. Però, Internet també ofereix eines senzilles i barates a nivell econòmic.
Se li pot anomenar ‘caixa de solidaritat’ o bé quota d’inscripció al ‘Consell per la República’ o bé, simplement, campanya de crowdfunding, tant se val, perquè l’important és que, actualment, hi ha mecanismes de recaptació comunitària que ajuden a autofinançar-se o a salvar presumptes situacions d’assetjament econòmic d’una forma cooperativa. Internet ofereix, així, una nova forma d’autarquia.
Queda clar que ja no vivim a l’època de Napoleó o ni tan sols a la Cuba de la Guerra Freda dels blocs capitalista vs comunista. Però també sembla clar que l’economia continua essent, segurament, la principal arma política que mou el món.
Ara bé, la Història està plena d’exemples que demostren que l’assetjament o l’embargament econòmic acaben sent contraproduents per als qui el promouen, com, també, ho pot ser per a Espanya una política de “trinxar” Catalunya. O, almenys, es veu que això pensa Donald Trump.