La batalla de Catalunya

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos)

Aquests dies estem vivint el 80è aniversari de l’ocupació del territori català per part de l’exèrcit alçat en armes contra la República el juliol del 1936. Fa uns dies, concretament, el 23 de desembre, però de l’any 1938, van començar les primeres canonades.

Allò que els historiadors anomenen Batalla o Ofensiva de Catalunya, es dona cronològicament per acabada el 13 de febrer, si bé el 10 ja havien arribat a tots els punts de frontera amb França.

Hi ha anècdotes com la que l’enclavament ceretà de Llívia no va ser ocupat fins el dia 11, perquè els francesos, amb els tractats a la mà, no permeteren el pas de més de tres homes armats alhora pel camí internacional, de manera que fent-se fosc, van deixar-ho pel dia següent.

Els llibres d’història presenten l’ocupació de Catalunya com un passeig del vencedor, davant d’un exèrcit republicà afeblit i derrotat, que es replegava desordenadament, en moments de campi qui pugui, cap a l’exili.

Però molts historiadors actuals, en un moment en què es qüestionen molts aspectes de la Guerra Civil, s’estudien nous camps i obren noves fonts, revisem els conceptes i sovint arribem a la conclusió que, de passeig militar per part de l’exèrcit atacant, no n’hi va haver i que la resistència republicana no va ser cap joc de fet i amagar. I, si no, com s’explica que davant tanta superioritat tardessin 53 dies en dominar tot el Territori?

Les forces en conflicte

El GERO, Grup d’Exèrcits de la Regió Oriental, de la República, era comandat per Juan Hernandez Saravia, a les ordres del general Vicente Rojo i els seus caps més destacats van ser Perea i Modesto, amb caps de cos d’exèrcit com Lister, Jover, del Barrio, Vega o Tagüeña. Tenia uns 220.000 homes i encara conservava unes 300 peces d’artilleria, incloent-hi 46 antiaèries, no anant més enllà d’un centenar de tancs o vehicles blindats i uns 150 avions operatius.

L’Exèrcit del Nord de l’Espanya governada per Franco hi havia dedicat a l’ofensiva uns 325.000 soldats, amb més de 1.200 canons, inclosos uns 100 antiaèris, per sobre dels 300 tancs i tanquetes lleugeres i d’avions en disposava quatre centenars.

La resistència, si no va ser numantina, almenys va ser heroica, en especial, els primers dies.

El 23 va començar la preparació artillera, al Segre, sobretot al Montsec i al cap de pont de Serós, es va combatre el dia de Nadal. La resistència va ser ferotge, i, fins el 4 de gener, no va ser ocupat el primer poble d’importància, Artesa de Segre, i el dia 5, Les Borges Blanques, havent patit aquells dies els republicans 50.000 baixes, replegant-se a una segona línia defensiva.

I deixant enrere combats molt forts a La Granadella i el Riu Set, a Granyena, al nord de Balaguer, al Montsant, el 12 cauria Montblanc i totes les Terres de l’Ebre i Camp. Davant del risc de quedar copades van ser evacuades, replegant-se els republicans perquè Tarragona i Reus caurien el 15 de gener.

Entre tant al Pirineu, del Montsec cap amunt, no s’havia mogut un centímetre, l’orografia del terreny facilitava la defensa i el general Muñoz Grandes no havia pogut avançar.

Seria més bé a partir del 24, quan l’avanç per la Catalunya central comença a ser evident, quan era ocupada Solsona, gairebé en el mateix moment eren a les portes del Prat de Llobregat.

Ajuda dels italians i dels alemanys

Els italians del Cuorpo Truppe Volontarie havien avançat per la part central amb tanta rapidesa que sovint deixaven descoberts els flancs, o grans bosses de combatents enemics a reraguarda. El seu general Gastone Gambara estava obsessionat en ser el primer a entrar a Barcelona, per això, només el Cuorpo va tenir en la campanya catalana 565 morts i 2.141 ferits.

L’arribada de les tropes de l’Exèrcit del Nord, comandades pel General Fidel Davila, amb el Cos d’Exèrcit Marroquí, del general Yagüe; el d’Aragó de Moscardó; el de Navarra, amb Solchaga, el d’Urgell amb Muñoz Grandes, i el del Maestrat, amb en Garcia Valiño, a més dels italians d’en Gambara, ja esmentats, venia precedida per uns dies d’intensos bombardeigs als pobles que ocuparien, molts bombardejats ja en el decurs de la guerra, a càrrec de l’aviació, manada pel general Kindelan, amb aparells alemanys i sobretot italians.

El 26 de gener, quan van entrar a una Barcelona abandonada militarment, al Pirineu no res s’havia mogut, però el 4 de febrer quan arribaven a Vic, Girona o eren a les portes de Berga, pel Pirineu, els republicans s’havien anat replegant per no quedar copats. Ara sí que en aquells dies de febrer, la resistència era mínima, amb la Seu d’Urgell, Olot, Figueres a punt de caure.

L’Exèrcit del Nord ho tenia clar i és potser la imatge d’aquells dies de febrer, les darreres i de més angoixa pels que fugien, les que han quedat en l’imaginari col·lectiu, aquelles i la de les tropes passant pels pobles, uns en retirada, els altres de marxa, amb soldats mai no vistos, requetés de boina roja o marroquins amb turbants, però, en tot cas, les avantguardes, les tanquetes italianes o els legionaris, poc record queda, perquè la gent era tancada a casa.

No va ser cap passeig

Un passeig? Van ser 53 dies i encara a dins de la província de Girona hi hagué combats, malgrat que més d’una vegada es metrallà i bombardejà des dels avions, columnes de militars o de civils, que l’única cosa que feien era retirar-se o fugir.

Han passat 80 anys i encara la xifra de baixes no és coneguda, en especial, la del bàndol republicà. Es parla d’uns 10.000 soldats ferits, altres 60.000 van ser fets presoners durant l’avanç, alguns potser farts de la guerra, d’altres aïllats o endarrerits en replegar-se, la resta, potser 180.000, van passar a França, com amb ells van passar un bon grup de civils, que totalitzarien les 400.000 persones.

Però de molts dels morts combatents, o dels desapareguts, no va haver-hi ni temps de comptar-los.

La guerra havia acabat en territori català, una guerra que, entre 1936 i 1939, va causar la mort de 38.500 soldats catalans al bàndol republicà i uns 2.900 en el franquista; que fins aleshores havia fet 8.500 catalans morts a Catalunya o a la resta de l’Estat, en la repressió, i 5.500 en bombardejos d’aviació.

Encara caldria sumar-li la xifra de 4.000 que haurien de morir, fins el 1953, en la repressió pel nou Règim. Ens anem als 60.000 catalans morts, als qui cal sumar no menys d’uns 80.000 que s’integrarien a un llarg exili, molts sense retorn.

Veurem, doncs, així, l’immens cost humà en una Catalunya que, el 1936, no arribava als tres milions d’habitants.