Spider-man, l’heroi multiversal

ARNAU GASCÓ (textos)

El passat mes de desembre es va estrenar als cinemes la nova pel·lícula del que possiblement sigui l’aràcnid preferit de l’espècie humana, Spider-man, l’home aranya. Aquesta vegada es tracta d’un llargmetratge d’animació.

En plena època de gran èxit de la saga de l’univers cinematogràfic de Marvel Studios, Sony Pictures (que encara és titular dels drets del personatge) aposta per adaptar a la seva manera el còmic Spider-verse, una saga on diverses persones amb poders aràcnids que provenen de diferents realitats s’alien per salvar els seus universos.

Aquesta idea, que podria semblar una estratègia de màrqueting barata o fanservice, es converteix aquí en una carta d’amor al personatge i a tot allò que representa.

Jo us dic, benvolguts lectors, si en algun moment de les vostres vides heu vist qualsevol dels materials existents sobre Spider-man i us ha agradat, no deixeu de veure aquesta pel·lícula, no us deixeu enganyar per la seva estètica de còmic ni pel canvi de protagonista.

Estem davant d’una obra magnífica que captura a la perfecció l’essència del personatge.

L’adaptació (que porta el títol en anglès de Spider-man: Into the Spider-verse) posa al centre de l’acció a Miles Morales, un jove que, com ja us podeu imaginar, resulta picat per una aranya que li atorga poders aràcnids, que al principi no sap controlar. Miles sap que necessita ajuda, però no sap on buscar-la, fins que actua el destí i el seu camí es creua amb el d’en Peter Parker.

A partir d’aquest punt resulta difícil explicar més coses sobre l’argument sense entrar en spoilers. Només explicaré que es produeix una anomalia greu en l’espai temps que provoca que diverses spider-persones d’altres universos acabin en contra de la seva voluntat a l’univers d’en Miles, junts hauran de fer equip per resoldre l’anomalia per tornar a casa i per salvar el multivers del col·lapse.

Miles, el gran protagonista

Aquest és el context que ens posa la cinta, però no ens deixem enganyar, tot i que les spider-persones d’altres universos siguin el principal atractiu que es va presentar per aquesta història, l’autèntic protagonista és en Miles, i el seu camí per convertir-se en digne de dur el nom d’Spider-man.

La història gira totalment entorn d’allò que vol dir ser spider-man, allò que tenen en comú totes les spider-persones que se’ns presenten i que en Miles haurà d’aprendre.

En Miles sap que ha de fer front al paper que li ha tocat, ell no ho tria, no ho desitja, però li ha tocat, com li podria haver tocat a qualsevol.

És possible que un dels grans encerts, tant d’aquesta pel·lícula, com de la pròpia idea de fer servir el personatge de Miles Morales (un personatge molt menys conegut, i més jove) és recordar-nos el perquè fa 54 anys que generacions de joves lectors i espectadors veuen en Spider-man l’heroi amb qui més s’hi senten identificats, més enllà del Peter Parker que tots coneixem.

Allò que fa que Spider-man sigui un ídol de masses no és l’espectacularitat de les seves pel·lícules i còmics ni tampoc el seu poder provinent d’una aranya radioactiva, tampoc dur una màscara (les màscares només són una estratègia d’autodefensa, com ens recorda la pel·lícula en un cert punt), sinó que és la seva humanitat, la seva proximitat als propis joves que llegien els seus còmics als anys seixanta i que ho han seguit fent fins al dia d’avui.

Perquè, tot i que els joves d’ara no siguin iguals que els d’abans, tots ens identifiquem fàcilment amb aquell adolescent que ni era popular entre les noies, ni era un crack en els esports, ni era el cànon d’home ideal que eren el Capità Amèrica, Superman o Thor, ni tenia molts diners com Iron Man o Batman.

Simplement, va ser algú que es va veure amb el poder d’ajudar els altres i que ho va fer, perquè era la seva responsabilitat, perquè els herois fan això, i, en el camí, va haver de fer front als pitjors desafiaments que van afectar tant Spider-man com en Peter Parker. Però sempre seguia endavant.

Un ésser imperfecte

Spider-man és com nosaltres, un ésser imperfecte, però una circumstància fortuïta li va fer adquirir superpoders i, al principi, ni sabia bé perquè utilitzar-los. Fins que la tragèdia, que hauria pogut evitar si hagués actuat, li fa adonar-se que un gran poder comporta una gran responsabilitat.

Tot i que la història d’en Miles sigui diferent, les diferències no en varien l’essència. En definitiva, els responsables d’aquesta pel·lícula demostren amb la història d’en Miles que entenen el personatge i tot allò que el fa especial respecte d’altres superherois de les vinyetes i pel·lícules.

Certament, el 2018 va ser un any prolífic per a l’aràcnid. Hem tingut la primera aparició del jove Peter Parker a una pel·lícula dels Avengers (Avengers: Infinity war) com a nova incorporació als herois més poderosos de la Terra.

S’ha publicat un videojoc al setembre passat que ha rebut excel·lents crítiques dels mitjans especialitzats en l’oci virtual (i que l’autor d’aquestes línies recomana enèrgicament).

Resulta una mica estrany que, de totes aquestes fites, Spider-man: Into the Spider-verse sigui probablement la millor, tot i no estar protagonitzada per en Peter Parker, potser precisament perquè el seu missatge és que Spider-man no és una sola persona. És un símbol que traspassa realitats, que qualsevol amb la determinació d’afrontar la dura responsabilitat de dur la màscara i aguantar tots els cops que li dona la vida, pot ser Spider-man.

Per tant, en acabar de veure aquesta història podem dir que, efectivament, Spider-man és un heroi multiversal, perquè el seu heroisme travessa universos.

L’any 2018 va ser, a més, l’any en què ens ha deixat Stan Lee, co-creador del personatge juntament amb el dibuixant Steve Ditko. La pel·lícula no oblida retre-li el seu merescut homenatge al pare de l’univers Marvel, amb el missatge d’agraïment final als dos creadors i alguna sorpresa.

De totes les seves creacions, Spider-man és, amb raó, la que millor representa l’immens llegat que ha deixat darrere seu, un llegat d’històries fantàstiques i, alhora, molt humanes.

Hores i hores d’entreteniment i emocions és el deute que tenim amb Stan Lee i els personatges que va crear i que encara ens donen joies com aquesta pel·lícula.

Jo només puc dir, gràcies Stan, gràcies per tot, les teves històries viuran per sempre i els teus personatges seguiran inspirant-nos. EXCELSIOR!