Crida Llibertat

TONI AYALA (textos i fotos)

Llibertat d’expressió. Llibertat d’opinió. Llibertat religiosa o de culte. Llibertat d’associació. Llibertat de manifestació. Si la llibertat (del llatí ‘libertas’) és la capacitat d’escollir, triar ser lliure en la nostra societat moderna no és gens fàcil, ja que la frontera que marca el límit entre la llibertat individual i els interessos de la col·lectivitat és cada cop més difusa. I, a més, es mou, canvia constantment, de vegades, a gran velocitat, de forma enganyosa i, fins i tot, sota una falsa aparença de seguretat i legitimitat.

Qui decideix on s’acaba la llibertat individual i on comença la col·lectiva? Els Governs de torn? Es viuen igual aquestes llibertats individuals i col·lectives als Estats Units amb Obama o amb Trump? I al Brasil, és igual amb els primers temps de Lula da Silva que amb l’actual Bolsonaro? I a Espanya?

L’organització internacional Freemuse per la defensa de la llibertat artística ha alertat en el seu darrer informe anual que l’Estat espanyol és una de les seves “principals preocupacions”.

Espanya és, amb 13 casos, el país que va enviar més músics a la presó el 2017; seguit de la Xina, l’Iran, Egipte i Turquia.

Arran de l’elaboració d’aquest rànquing mundial, el director de Freemuse, Srirak Plipat, ha explicat que la legislació espanyola contra l’enaltiment del terrorisme “atempta contra els drets humans” i que pot provocar “autocensura” en els artistes, ja que l’article 578 del Codi Penal és massa “general i poc clar”. És el que s’ha utilitzat per dictar penes de presó contra els rapers Valtonyc, Elgio i Pablo Hasel.

Llibertat interpretable

Quin és el garant de la llibertat en un Estat modern? La llei màxima, és a dir, la Constitució? Acollir-se i complir la Declaració Universal dels Drets Humans?… Però, si convé, no s’interpreten les lleis segons la conveniència de cada moment? I, fins i tot, no s’interpreten els drets d’acord amb qui tingui la majoria per reformular-los?

Si parlem de garantir la llibertat d’associació i de manifestació, què hem de pensar sobre l’anomenada Llei Mordassa? Aquesta normativa espanyola va incloure 44 conductes, qualificades de molt greus, greus o lleus, sancionades amb multes que van des dels 100 fins als 600.000 euros.

Entre allò que es considera penalitzable hi ha la irrupció en actes públics, com ara mítings polítics, espectacles esportius o religiosos, així com negar-se a ser identificat per la policia o manifestar-se a prop d’institucions com el Congrés.

Xarxes socials vs control estatal

En ple segle XXI, crida l’atenció que tampoc es puguin fer convocatòries espontànies de protestes o concentracions a través de les xarxes socials. És evident que l’Estat és control i qualsevol cosa que es pugui escapar d’aquest control requereix d’una penalització preventiva, segons aquesta lògica de la mordassa.

Moviments com el 15-M o, recentment, els armilles grogues de França, han demostrat com les xarxes socials són eficaces per mobilitzar-se escapant-se d’aquest control. També es va veure i viure a Catalunya amb tot el procés de l’1 d’Octubre del 2017.

On acaba la llibertat d’un i comença la garantia de la llibertat dels altres? John Stuart Mill (1806-1873), en el seu treball filosòfic ‘Sobre la llibertat’, va reconèixer que una cosa és la llibertat d’actuar a voluntat i una altra la llibertat d’absència de coacció. És a dir, una cosa és fer el que un vol i pot fer, mentre que una altra cosa és tenir en compte els drets dels altres.

Llibertat o tirania?

Per la seva part, Isaiah Berlin (1909 – 1997), en el seu estudi ‘Dos conceptes de llibertat’, ens parla de la llibertat positiva i la llibertat negativa. En aquest punt, ens hem de preguntar fins a quin punt les persones són conscients que són víctimes d’una tirania camuflada de falsa llibertat col·lectiva orquestrada des de l’exercici arbitrari de l’autoritat.

De nou, estem assistint a l’auge de la ultradreta, en menor o major mesura segons cada país. No és quelcom relacionat només amb Europa, amb discursos ultres cada cop més freqüents a països com Espanya, França, Itàlia, Àustria o Hongria, sinó que veiem que és present a d’altres parts del món, com ara al Brasil o als Estats Units.

La tirania disfressada de falsa llibertat acostuma a limitar la llibertat d’expressió (avui dia es fa un ús partidista de les ‘fake news’), així com la llibertat d’opinió (amb normatives com les lleis mordassa), la llibertat de religió (qualsevol moviment ultra va acompanyat d’una defensa d’un sol grup religiós) i la llibertat d’associació i manifestació (exercir el control previ sobre la protesta és tant o més obsessiu que executar-lo durant i després d’aquestes protestes).

L’herència de la Revolució Francesa

Les societats avançades han estat hereves de les idees de la Revolució Francesa del 1789, que van comportar la separació de poders de l’Estat o la proclamació dels drets universals de la ciutadania. Alguns conceptes bàsics avui dia, com l’empoderament de les dones, van arribar més tard.

És ben sabut que la teoria de Montesquieu per prevenir l’abús de poder, fixada a la seva obra ‘L’esperit de les lleis’ (1748), ha estat el model seguit des de finals del segle XVIII per establir el funcionament dels Estats moderns: poder legislatiu, poder executiu i poder judicial.

Ara bé, ens podem preguntar si aquest sistema està, avui dia, en crisi, precisament, perquè es produeixen abusos contínuament en cadascun d’aquests tres poders.

La paraula ‘corrupció’ està al capdamunt dels diccionaris de qualsevol llengua a l’actualitat. La qüestió és si hi ha un model vàlid de funcionament de la llibertat col·lectiva que supleixi el clàssic de Montesquieu.

És en aquests moments (en èpoques de crisi econòmica, de foment de la por i de la inseguretat, així com de creixement de les desigualtats) quan els discursos més ultres guanyen terreny, com es va veure a Alemanya als anys 30 del segle passat amb l’ascens al poder de Hitler.

Ara bé, el més preocupant de tot plegat és pensar si, realment, la població és conscient que pot arribar a viure sota la tirania d’una falsa llibertat.

La resposta, com va cantar el Premi Nobel de Literatura, Bob Dylan, és en el vent. Per això, el primer signe de què quelcom va malament en una societat sempre és quan se silencia l’art i la veu dels artistes (encara que no t’agradin).