La perversió de les comunicacions
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos)
Comunicar-se a distància va ser durant segles un dels grans reptes de la Humanitat i el correu existeix des de gairebé el mateix moment en què es va crear l’escriptura, però era tant lent com la missatgeria oral que existiria amb anterioritat.
Egipcis, babilònics, romans o a Amèrica cultures precolombines, tenien la seva xarxa de missatgers. El correu medieval, generalitzat i modernitzat al segle XVI i XVII, continuava sent car i lent, reservat a l’Administració i a les elits.
I no va ser fins a meitat del segle XIX, quan, paral·lelament a l’expansió del ferrocarril, la xarxa postal es va transformar i universalitzar: el segell com a franqueig va néixer a França el 1848, uns anys en què el telègraf, primer òptic, després elèctric, guanyaria la batalla de la immediatesa.
Però, tots els sistemes de comunicació tendeixen a pervertir-se, creats amb la millor intenció per facilitar la vida dels usuaris, el seu Taló d’Àquil·les és que el receptor té poc control per a seleccionar allò que vol o no vol rebre i, en un principi, qualsevol el pot fer destinatari de les seves trameses.
Correu o spam?
La publicitat en primer terme i les cadenes d’oracions, recomanacions, d’enviament de pessetes, exigint-nos deu o vint còpies fent cadena de qualsevol mena, eren l’innocent malson màxim que podíem patir per correu postal.
Però, l’aparició del fax, amb el petit anonimat que reservava, va ser la gran eclosió de la brossa a les comunicacions: de sobte, la safata del fax apareixia amb un bon gruix de papers amb tota mena d’acudits, blasmes, receptes de cuina, guariments miraculosos i alarmes de perills reals o inventats.
El correu electrònic va tenir uns moments parells al fax i ara el facebook va ple de rebotadors professionals que mai no contrasten la veracitat ni la data de la notícia omplint d’escombraries el que podria ser una xarxa d’informació, relació i comunicació prou útil. Twiter o Instagram van seguint el mateix camí. Tot sistema de comunicació tendeix a pervertir-se a mesura que s’aferma.
Telefonia mòbil
El mòbil ha arraconat gairebé la telefonia fixa, almenys, en l’àmbit domèstic. A casa, al telèfon fix només truca algú que ofereix algun producte i la majoria de les vegades és de telefonia, per això, no acostumo a perdre el temps despenjant el microauricular.
El mòbil ha estat la gran revolució, més del segle XXI que del XX, perquè cal recordar que van començar a proliferar a la darrera dècada d’aquell segle. I encara en models que ara ens semblen peces arqueològiques, el telèfon mòbil ha transformat, fins i tot, les relacions socials i molts models de vida.
El WhatsApp, la missatgeria gratuïta de la telefonia mòbil no només ha arraconat l’efímer sistema de missatgeria SMS, sinó els costums abusius de les trucades nocturnes.
Abans les trucades tardanes, quan l’interlocutor estava segur de trobar-nos a casa podien ser el malson o, més que malson, el desvetllament total en sonar el telèfon tant bon punt anàvem a dormir.
Ara el WhatsApp permet irrompre a qualsevol hora amb la seguretat que no molestes i que, quan puguin, et donaran la resposta.
La gent ja no truca, envia un missatge per WhatsApp. Per allò que no és urgent va perfecte i els grups de WhatsApp permeten la notificació instantània a un bon nombre de persones, però el WhatsApp també ha tingut la seva perversió que ja arriba avui a graus superlatius.
La creu de la moneda està en què qualsevol que té el nostre número ens pot inundar de publicitat i –molt pitjor– de les més fantasmagòriques notícies, paisatges, fotografies, acudits, dites o inclús pot transformar-se en la versió digital de les analògiques cadenes de pessetes o d’oracions.
La facilitat de tenir un terminal mòbil a qualsevol lloc, permet amanir les llargues esperes als consultoris mèdics bombardejant amb la fotografia de les banyes d’una vaca, el discurs polític d’un ximple artrític o el cul d’un goril·la, remetent-ho a una àmplia llista de parents, amics, coneguts i saludats, alguns dels quals ja hem oblidat qui són, però que ens resta el cos del delicte en forma de número telefònic enregistrat a la memòria del nostre terminal.
Fa pocs dies vaig fer el recompte, de cent WhatsApp’s rebuts en només dos dies, només dos eren missatges d’interès, vuit eren informacions que no corrien cap urgència i… els noranta restants, tot i haver algun article interessant, no hauria passat res de no recepcionar-los.
Solucions: ben poques, el mateix sistema permet silenciar les notificacions, remei que ja fa temps que aplico a qui acostuma a enviar diàriament missatges sense interès, quan no missatges caducats fa temps; l’altra és bloquejar l’incordiador, posició sempre socialment problemàtica, que impedeix qualsevol rebre qualsevol missatges fins i tot en cas de veritable necessitat.
Però que a vegades, la vida actual respon a velles històries, com aquella del compte del pastor que cridava “Que ve el llop! Que ve el llop!”. Destrossar la bona pràctica i fer gracietes sempre té un cost, a vegades –com és el cas– és el ramat propi el que es perd. .