Retrat de Joan Amades.

Joan Amades, l’autodidacta imprescindible


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos) / GEMMERO (Il·lustració)

En una diada tant assenyalada dins del calendari de festes populars i tradicionals catalanes, com és el 17 de gener, diada de Sant Antoni Abat, patró dels animals de càrrega –imprescindibles fins no fa gaires dècades– moria al seu pis del carrer Provença, 209, de Barcelona ara fa 60 anys, Joan Amades i Gelats. Tenia 68 anys.

Havia nascut al barri del Raval, el 1890. El pare d’Amades era de Bot, a la Terra Alta, on encara hi resten familiars, un poble que conserva ben arrelats els costums i les tradicions ancestrals, que manté les seves festes gairebé iguals que les veuria Amades, que, de petit i per circumstàncies familiars, hi va viure un temps, a casa dels seus avis. 

La mare era olotina i una gran aficionada a tota mena de cançons i músiques. Els Amades eren drapaires, si bé Joan Amades, d’infant ja a la botiga familiar dels Encants Nous de Sant Antoni, va anar substituint els ferros pels papers, llibreter de vell, que li permetia llegir i llegir… i formar-se, arribant de manera autodidacte a adquirir una cultura sòlida.

Esperantista

Però, Amades no era un solitari. Molt actiu a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, esperantista que arriba a presidir la Federació Catalana d’Esperantistes, excursionista del Centre Excursionista de Catalunya, mai no va tenir bona salut, problemes de tota mena, sucre i, sobretot, la vista. De fet, va arribar gairebé cec al final de la seva vida. 

Cap el 1915 va iniciar la gran tasca d’anotar versos, cançons, dites, que a partir del 1925 començaria a publicar regularment. I aprofità els inicis de la ràdio per a divulgar la cultura popular.

Va arribar a lliurar-se de tal manera a la recerca i recopilació d’aquell món tradicional i popular -que desapareixia ràpidament per la transformació que experimentava la societat- que acabà professionalitzat: primer, a través del Museu d’Arqueologia i, després de la guerra, en el Museu d’Indústries i Arts Populars. 

El costumari

Tot i patir un atac de feridura el 1947, continuà treballant. La seva dona Enriqueta i, sobretot, la seva cunyada, Consol Mallofré, van ser unes lleials col·laboradores. Seguí les campanyes de recollida de dades.

Abans de la guerra ja havia deixat un important llegat a través de la Biblioteca de Tradicions Populars, que, des del 1933 fins al 1939, va editar 42 volums. Continuaria publicant després nombrosos articles, moltes col·laboracions divulgatives a la premsa generalista, i, entre 1950 i 1956, el seu monumental Costumari Català, seguint el curs de l’any. 

Autodidacta, membre del CSIC; Consell Superior d’Investigacions Científiques, reconegut internacionalment a la dècada dels cinquanta, col·laborà amb la UNESCO, participà en congressos internacionals i per donar idea de l’amplitud i profunditat de la seva obra, pot dir-se que no hi ha festa ni tema de la cultura tradicional i popular catalana de la qual Amades no en recollís dades. 

Amades va morir el dissabte 17 de gener del 1959 a casa seva, al carrer Provença, gairebé tocant Balmes. Va ser enterrat al dia següent, diumenge, 18, a les 11.30 del matí, celebrant-se les exèquies a la parròquia de Sant Raimon de Penyafort, a la Rambla de Catalunya, església coneguda com a Montsió.  

La seva obra gegantina, a seixanta anys de la seva mort, continua sent imprescindible. Des dels ambients acadèmics –recordem que Amades va ser totalment autodidacta– alguns l’han menystingut, fins i tot acusant-lo de poc crític amb les seves fonts d’informació.

Joan Amades, home del seu temps, treballant amb mitjans escadussers i rudimentaris, amb fitxes fetes a mà, va ser capaç d’aplegar tal quantitat d’informació que ara, amb els mitjans i la informàtica, ja sorprendria una tasca igual.