L’efecte Schwarzenegger
TONI AYALA (textos)
En un món dominat pels organismes supraestatals, ja sigui obertament establerts en un entramat de sigles (FMI, UE, ONU, BIRF-AIF, BCE, OCDE…) o bé a través dels poders a l’ombra, com els grans fons d’inversió internacionals, a la política li queda ben poc camí per recórrer a nivell ideològic.
Potser el millor exemple va ser la crisi del deute a Grècia iniciada el 2009, quan va entrar en escena l’anomenada Troika, que no era res més que la suma de tres grans poders agrupats en sigles: CE, FMI i BCE.
Segurament, va ser llavors quan els grecs -i els europeus, per extensió- van entendre que ja no eren sobirans ni lliures per triar el seu futur com a societat, sinó que estaven sotmesos a uns poders econòmics i polítics que estaven per damunt de Grècia. També va passar després amb Espanya, amb Portugal i amb Itàlia, encara que ara els italians s’hi vulguin resistir.
Els grecs també s’hi van voler rebel·lar canviant de govern, és a dir, votant, la forma que es pot fer en Democràcia, una paraula i una idea que ha arribat fins als nostres dies des de la Grècia clàssica. Va ser llavors quan van confiar en Alexis Tsipras, líder de SYRIZA, coalició de les esquerres més radicals. Però, ni així. Va ser escollit primer ministre, però, en realitat, qui governava era la Troika.
El cas grec és una herència del nostre temps i, alhora, una lliçó. Ja no hi ha ideologies en política; només, discursos, paraules, retòrica que s’emporta el vent empès pels homes de negre dels grans organismes que mouen els fils del món. Per això, els partits polítics basen les seves estratègies electorals en els cops d’efecte.
Ja fa temps que, quan confeccionen les llistes electorals, els partits s’apunten a la moda dels ‘independents’. És irònic i, alhora, contradictori, perquè, quan una persona ‘independent’, accepta formar part de la llista d’un determinat partit, en realitat, deixa de ser automàticament ‘independent’, encara que no pagui la quota de militant.
Els ‘independents’
Dins d’aquesta tendència a incorporar personatges ‘independents’ a les candidatures, encara hi ha una altra clau de volta: si l”independent, a sobre, és famós, encara millor. Com diem, ja no es tracta de captivar l’electorat a través de les idees, sinó que prima la façana.
En termes polítics és el que podríem anomenar l’efecte Schwarzenegger, que consisteix a posar un famós, sense cap experiència política ni cap inquietud política coneguda, al capdavant d’una candidatura.
L’actor Arnold Schwarzenegger és conegut per papers icònics del cinema d’acció, com Terminator, Predator o Conan. Ja va arribar al setè art derivat del món del fisioculturisme, doncs va ser Mr Univers i Míster Olympia.
El 1986, Schwarzenegger es va casar amb la periodista Maria Shriver, neboda del president dels Estats Units John F. Kennedy, la gran icona dels demòcrates nord-americans. Ara bé, el Partit Republicà li va proposar que fos el seu candidat a governador de Califòrnia. Va acceptar el repte i va guanyar.
El 2003 va ser elegit per al càrrec, que ocupà fins al 2011. El musculós Schwarzenegger, nascut a Àustria, és l’immigrant que més lluny ha arribat en el món polític dels Estats Units en els últims 100 anys. La presidència de la nació està reservada només als ciutadans nascuts als EUA, sinó encara l’haguéssim vist a la Casa Blanca exclamant allò de “sayonara baby”.
Segurament, Arnold Schwarzenegger no serà recordat com a polític, sinó com a protagonista de tots aquests films d’acció i per haver rivalitzat en el temps amb Sylvester Stallone.
De Reagan a Schwarzenegger
Tanmateix, l’efecte Schwarzenegger, com abans podria haver estat l’efecte Ronald Reagan, sí que s’ha estès al món de la política. I Espanya n’és un alumne avantatjat. Veiem exemples contínuament de figures públiques, que han aconseguit èxits en el passat en el camp de l’esport o de les arts, com ara el cantant Lluís Llach o l’entrenadora de natació sincronitzada Anna Tarrés, que han fet el salt a les llistes electorals i han estat elegits.
La política no està reservada per a ningú. Tothom té dret a formar-hi part i cap currículum és millor que cap altre, fins que no es demostra el contrari amb la pràctica política. L’únic perill que hi ha a l’hora d’aplicar l’efecte Schwarzenegger és fer-ho de forma abusiva i, simplement, per tenir cares conegudes en una candidatura. Però, com diem, avui dia la ideologia no marca les polítiques dels partits, si més no, d’una forma clara i principal.
El darrer cas d’schwarzeneggerisme polític ens ha arribat de Madrid. Al líder del PSOE, Pedro Sánchez, se li ha ocorregut ara posar a Pepu Hernández com a candidat socialista a l’alcaldia de Madrid. La raó? “Competeix i guanya! Sap competir i sap guanyar”, segons la vicepresidenta del Govern espanyol, Carmen Calvo.
El cas Pepu Hernández
Pepu Hernández, efectivament, va portar la selecció espanyola de bàsquet a ser campiona del món l’any 2006. Però, ens hem de preguntar això: Quan abans ha manifestat en públic cap idea política o cap referència a com hauria de ser el model de ciutat ideal per a Madrid? Perquè si es tracta de fer-lo candidat perquè va ser campió del món, potser Pau Gasol podria anar-hi de segon i aspirar a ser primer tinent d’alcalde.
Un dany col·lateral d’aplicar l’efecte Schwarzenegger en política és que, si fiques un famós en la teva candidatura, segur que encara serà molt més escrutat que qualsevol altre possible candidat. I vet aquí que poc després d’anunciar-se la candidatura socialista, surt la notícia que Pepu Hernández va crear una societat per a facturar conferències i estalviar-se impostos. És a dir, un altre xou mediàtic que fa que se’n parli de tot menys d’idees polítiques per millorar la ciutat de Madrid.
Però, no ens hem d’enganyar. Aquest serà el pa nostre de cada dia en el món de la política: buscar cops de màgia i evitar els contracops sorpresa dels altres.
L’efecte Schwarzenegger, doncs, està i estarà ben present en la vida política espanyola. Ja ho diu el propi actor musculós a la pel·lícula Els Mercenaris 3 (2014), quan exclama sense embuts: “He tornat!”.