Francesc Pedrol, un dels darrers ‘biberons’
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos i fotos)
Si us dic que m’acaba d’arribar la notícia que ha mort en Ros de la Guita, segurament, no sabreu de qui us parlo, perquè en Ros de la Guita, fill i nét de pescadors dels Serrallo a Tarragona, hauria estat un pescador més, un anònim pescador que els 11 anys ja anava a mas i que a mar va anar fins als 65, en què es va jubilar.
En Ros de la Guita mai no s’hauria mogut del Serrallo, on es va casar amb la Teresa. I, amb la Teresa, van estar casats durant 68 anys, van tenir dos fills, la Carme i en Josep, i uns néts i… bé, la Teresa fa un parell d’anys que se’n va anar… però en Ros de la Guita, amb els fills i els néts continuaren al Serrallo.
Pescador i mariner, encara que fes molts anys que ja no anava a mar, el mar era front de casa i, cada dia, el mirava i el mirava.
En Ros de la Guita es deia Francesc Pedrol. Francisco li van dir quan, el maig del 1938, amb només 17 anys, quan el van “quintar”, se’l van emportar amb altres companys de la Lleva del Biberó, uns 27.000 nois a Catalunya.
La Lleva del 41, tots els mascles nascuts el 1920, se’ls van emportar i, al cap de pocs dies, alguns havien complert els 18 anys, d’altres, els anaven complint ja o encara els hi mancaven uns mesos per complir-los. Els van enquadrar enmig de veterans foguejats de dos anys de guerra, els van donar un fusell i van combatre contra un enemic… contra foguejats, professionals de les armes i, entremig, alguns jovencells com ells, que, a l’altra banda, també en tenien de ben joves.
Francesc Pedrol, el Ros de la Guita, va deixar rems, barca i xarxes per un fusell. El 25 de juliol de 1938 va creuar l’Ebre per Faió, amb els seus companys del segon batalló de la 59 Brigada Mixta, de la 42 divisió, la que manava en Manolín, el Major Manuel Álvarez Álvarez, un asturià comunista, que moriria víctima d’un obús la setmana final d’aquella batalla de 115 dies.
A la guerra
Pedrol va fer de tot, camiller, tirador, va combatre trinxera a trinxera i va retirar-se. Vuit mesos de guerra i encara un anys sent Francisco Pedrol al servei militar obligatori, fins que, a finals de 1940, tornava al Serrallo. Tornava a ser per a tothom el Ros de la Guita i res més: treballar, pescar, era un vençut anònim fins que, a poc a poc, mort el dictador, aquells xicots supervivents de la lleva que ja eren propers a l’edat de jubilació, van agrupar-se i, el 1983, fundaren l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Bibero-41, reivindicant la memòria dels seus companys i reunint-se periòdicament per a què no s’oblidés mai el que va passar.
Vaig arribar a conèixer a en Francesc Pedrol, un home amb molta braó, amb una dignitat immensa, la seva longevitat li ha donat un protagonisme.
En testimoniatges i entrevistes, va explicar aquells fets esdevinguts fa més de vuitanta anys i que, durant vuit mesos, el van portar a la guerra, una guerra cruel i una batalla tant horrible que el seu vencedor, el general Franco, va arribar a dir: “De todas las batallas de la Guerra Civil, la del Ebro fue la más fea de ellas”.
Avui, els mitjans visuals ens permeten fer-nos una idea, a internet mateix poden trobar grans testimoniatges en la sèrie documental “Tremolors”, que el passat estiu i tardor, en 18 capítols, sobreposant-se cronològicament a les 18 setmanes dels 115 dies de la Batalla de l’Ebre, van emetre sobre la mateixa les televisions locals d’aquelles comarques i que va produir Canal de les Terres de l’Ebre i TAC12.
Amb Francesc Pedrol i altres supervivents, i molts i grans historiadors, locals o universitaris, va ser tot un exemple d’una gran i excel·lent producció amb uns recursos ben distants als de les grans productores. “Tremolors” és un gran homenatge als qui els van obligar a patir el que mai haurien desitjat.
Diuen que en Ros de la Guita era el darrer “biberó” de les comarques tarragonines, els pocs que resten enguany en compleixen noranta nou. Adéu Francesc Pedrol i Pascual, avui dijous, a les cinc de la tarda t’acomiadaran a la petita església de Sant Pere Apòstol, del Serrallo, l’església dels pescadors, construïda el 1878 sobre on hi havia la Bateria del Francolí, artilleria que defensava l’entrada del port de Tarragona.
Una parròquia on faria gairebé un segle, va rebre les aigües baptismals, una església sense campanar que, menys en aquells dies de guerra, ell va trobar cada dia.